LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Alguns jocs o institucions inclouen posicions convencionals d’autoritat, que permeten a qui les ocupa promulgar normes (donar ordres). Les regles del joc determinen qui, i quan, està en posició d’autoritat: l’àrbitre al futbol, el policia de trànsit en la circulació, el jutge en el dret processal, el president elegit en la demo­cràcia, el Papa a l’Església Catòlica, el pare a la família patriarcal, el germà gran en algunes formes de família, etc. Molts jocs o institucions inclouen també sancions per als jugadors o membres que infringeixin certes normes. El càstig o penalti del futbol sanciona certes faltes contra les regles del joc. Qui jugui a futbol, acceptarà aquestes sancions, atès que formen part de les regles del joc. Els jocs de pilota me­soamericans prehistòrics incloïen entre les re­gles del joc la mort del jugador que cometia certes faltes (o que perdia). I les institucions legals de l’Estat inclouen penes pecuniàries, de presó i en ocasions fins i tot de mort per a qui infringeixi les seves normes.

De tota manera cal distingir clarament entre les sancions internes al joc, que accepta lliurement qui decideix participar-hi de forma voluntària, i la possible pressió externa (pressió normativa) que s’exerceix sobre la gent per obligar-la a jugar a aquest joc, tant si vol com si no. Des d’aquest segon punt de vista podem diferenciar entre jocs o institucions o codis voluntaris i jocs o institucions o codis forçosos. Un club privat és una institució voluntària. Si me’n faig soci, estic obligat a pagar la quota, i si no la pago, puc rebre la sanció corresponent (per exemple, el recàrrec o l’expulsió). Però ningú em força a fer-me soci del club. Si sóc soci és perquè vull. L’Estat, per contra, és una institució forçosa. Si sóc súbdit de l’Estat, estic obligat a pagar im­postos i, si no ho faig, puc rebre la sanció cor­responent de recàrrec, multa o presó. Però així com ningú no m’obligava a ser soci del club, ara sóc súbdit de l’Estat perquè em forcen a ser-ho. L’Estat és un club forçós i el seu aparell policial i judicial exerceix sobre mi una pressió normativa violenta i ineludible. El joc del ping-pong és completament voluntari. Jugo si vull, i si no, no jugo. Ningú no exerceix sobre mi una pressió normativa al respecte. El joc automobi­lístic definit pel codi espanyol de la circulació és forçós per a tots els automobilistes que cir­cu­len per les carreteres espanyoles. No poden triar entre aquest joc i l’anglès, per exemple, ni inventar noves formes pel seu compte. Tots els automobilistes s’han d’atenir forçosament al codi de circulació espanyol, i la funció de la policia de trànsit consisteix a dur a terme la pressió normativa pertinent. També hi ha casos intermedis, com els dels codis morals, les tra­dicions socials, les modes, les normes d’etiqueta i bones maneres, etc. Aquests codis no són for­çats, no són imposats per l’aparell repressiu organitzat. Però tampoc són completament voluntaris, ja que qui no hi juga acaba sotmès a la marginació i la reprovació de la resta de la comunitat. Un bon costum tradicional demanda que ens rentem amb certa freqüència o que responguem a les salutacions que els demés ens adrecen. Si no em rento mai i vaig fent pudor i si a més no retorno cap salutació, la policia no em detindrà i el jutge no em condemnarà, però em costarà de trobar feina o companyia, i la gent em criticarà, em farà el buit. L’amenaça latent d’aquesta reprovació i marginació social exerceix evidentment una considerable pressió normativa.”

Jesús MOSTERÍN. Grandes Temas de la Filosofía actual, 1981.