És dels pocs que saluden
Ramon Solsona
Al control d’accés, em demanen el DNI i em pengen la preceptiva identificació plastificada. Es tracta d’una d’aquestes empreses grans en què el servei de seguretat et fa sentir com un intrús. A la vuitena planta, un altre filtre darrere d’un taulell mixt de personal civil i segurates. Els dic el nom de la persona que busco i em responen que no hi és. No m’ho crec i els demano que ho verifiquin. No pot ser que se saltin la tecnologia per localitzar algú a dins d’aquell rusc despersonalitzat. Ho fan, però estan del tot segurs que aquella persona no hi és. “Vostès saben de qui els parlo?”. La resposta em deixa parat: “Esclar. És dels pocs que saluden quan arriben”.
Som un país mal educat. El més habitual és entrar i sortir dels llocs sense dir ni ase ni bèstia. A les botigues de barri, al comerç de cada dia, que són espais de socialització elemental, s’imposa la fredor o fins i tot l’aspror dels hipermercats. Ni hola ni adéu. Ni gràcies ni de res. Això s’ha estès a les cases, on cada vegada se senten més els cops secs de la porta sense cap veu humana prèvia ni posterior. No saps si ha entrat o ha sortit algú. Ni qui. Aquesta mateixa llei del silenci és també freqüent entre companys de feina i encara més entre persones que no són del mateix nivell social o laboral. Es veu que saludar la portera, el vigilant del pàrquing o el segurata és caure molt avall.
Quan surts a l’estranger et quedes ben retratat per falta de pràctica. Recordo almenys un parell d’ocasions en què no n’hi ha hagut prou amb fórmules polides del tipus “perdoni que el molesti, seria tan amable…?”. M’ho han fet saber explícitament: “Primer de tot, bon dia”. Seria interessant comparar les fórmules de cortesia de les diverses llengües, que en alguns casos, com el romanès, disposen d’un repertori molt ampli per desitjar-te tota mena de felicitat i bons auguris.
Per sort, aquí cada vegada hi ha més gent que saluda els conductors dels autobusos, però encara no hem arribat a la finesa d’alguns costums britànics. En alguns llocs, els passatgers no solament saluden al pujar, sinó que donen les gràcies al baixar.
Diari Avui, 5 de setembre de 2010
