Cartells, safaris i metàfores
Diari Avui, 23/08/10 02:00 – Anna Ballbona
A l’entrada d’un polígon industrial que és un dels accessos a la ciutat de Granollers, he vist durant anys un cartell publicitari que sempre m’ha semblat particular: “Réserve africaine du Sigean”, amb un gran cap irreal d’un lleó de safari amb una fila encara més irreal. L’exotisme d’una reserva d’animals anunciada al bell mig d’un polígon industrial –el cartell, mig escrostonat, és a tocar d’un recinte on fan les ITV dels cotxes, un altre lloc postmodern al marge– em predisposava a pensar que la reserva en qüestió era una mena de tancat de Playmobil mig inexistent.
La reserva africana de Sigean se m’ha tornat a aparèixer aquests dies al metro de Barcelona. N’està ple, d’anuncis. Aquesta nova revelació d’un cert caràcter vila-matià ha fet evident que calia sortir de dubtes: existeix o no, la reserva en qüestió? Sí. I no només això. Es troba en un espai identificable, entre Perpinyà i Narbona, té una pàgina web consultable en català, i quan preguntes, hi ha qui n’ha sentit a parlar i hi ha qui diu fins i tot que és “l’hòstia”. Tot seguit, ve aquella sensació d’isolament, de “no he viatjat prou“, però aquest no és el tema de la columna.
Em pregunto encara: a algú que vegi, fora d’aquí, un cartell publicitari de l’estany de Sant Maurici o del Cim d’Àligues, per fer-ho també animal, li farà el mateix efecte que a mi el cartell de la reserva sigeanenca? Es reproduirà, com un mirall, una sensació semblant? Exercicis d’estiu, és ben veritat. És com pensar, per un moment, en quantes fotografies de turistes hem aparegut accidentalment. I si sortirem en el passi de setembre, ignorats i anònims, o bé resultant una nota de color atractiva i divertida, o, si més no, resultant com a mínim una nosa per a la fotografia ideal frustrada. Si no fos que són exercicis d’estiu que no menen enlloc i que no he estat ni a Sigean ni a l’estany de Sant Maurici, semblaria que tot plegat és com la vida mateix.
