LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Noms

Jaume Cabré

diari Avui, 5 de setembre de 2010

El nom fa la cosa. Un escriptor no pot viure-ho de cap altra manera. I tant, que fa la cosa. Qui fa servir la dita políticament correcta d’“el nom no fa la cosa” posant èmfasi en la càrrega de moralitat que conté, no s’adona que si ho ha de proclamar és per defensar-se de la fortalesa que té el nom per fer precisament la cosa.


Avui, amb la importància que es confereix a la informació
(qui té la informació té el poder), dir una cosa amb insistència, encara que sigui mentida, acaba convertint-la en real als ulls i al cor de l’audiència. En política es fa servir molt. El PP la fa servir quan vol atacar Catalunya, per exemple. Diu una cosa, la repeteix, la diu en veu alta, la torna a repetir i cada vegada que la diu se la va creient més, perquè menteix i no s’ensorra el món. És la base del mètode de propaganda de Goebbels. És extraordinari, el valor de la paraula. Com que algú diu que Catalunya vampiritza Espanya, i com que algú ho repeteix amb insistència, la gent, a Espanya, s’ho creu. El nom fa la cosa. El millor jugador del món és aquell al qual amb més insistència s’ha qualificat com al millor jugador del món. Ras i curt. Goebbels deia: “Si expliques una mentida prou grossa i la repeteixes constantment, la gent acabarà creient-se-la”. I com més inversemblant sigui la mentida, més insistència has de posar en la repetició. La gent se l’acabarà creient igual. És còmode sentir-se en la unanimitat.


Fins i tot es veu el poder de la paraula en la manera com els polítics matisen les seves intervencions. Quan al candidat d’Esquerra (Junqueras) a Europa li preguntaven sobre l’afinitat que l’unia amb el candidat de CiU (Tremosa) o amb Romeva (ICV), deia que sí però immediatament buscava allò que els separa. No he sentit les versions inverses però no em costa pensar que deuen ser per l’estil. Perquè en campanya el que val són les paraules que es diuen. Quan Zapatero diu seriosament que sí, la gent pot dormir tranquil·la encara que sigui no: ha dit que sí. Quan Obama diu “
Yes, we can” tothom està content perquè li han regalat un talismà fet amb paraules. “Uerba uolant; scripta manent”, deia Caius Titus. És contradictori? No: el senador romà es referia precisament al fet que les paraules dites, arriben amb força a tot arreu; en canvi, escrites, queden enterrades entre papers, silencioses… Després, en créixer el prestigi del llibre el sentit de la frase es va capgirar. Fixeu-vos que quan volem fermar una aliança, un compromís, una fidelitat, no encadenem la persona: què li demanem o li exigim? La paraula. I els enamorats, es comprometen per la paraula; i si hi ha ruptura, normalment no és perquè s’hagin llançat els plats pel cap: s’han llançat paraules, que fan més mal.


“Penso que el meu nom / és el meu ésser, / i que no sóc / sinó el meu nom”, diu Gabriel Aresti en un poema que porta el títol de Nire izena (El meu nom). Com a escriptor no puc fer res més que aplaudir aquests versos. Sóc en la mesura que em dic. El Déu fundador, el Déu bíblic, va fer Adam primer pare de la humanitat i primer president de la Secció Filològica: li va portar totes les coses i els animals “per veure com els anomenava”; i va establir que aquell fos el seu nom a partir d’aleshores. Tot té un nom: objectes, persones, emocions, entorn geològic i botànic, davallada borsària…

Un dia en parlava amb l’escriptor Ramon Solsona.
Ell em deia que no pot tirar endavant la peripècia narrativa d’un personatge si no n’ha decidit el nom. Venia a dir que un nom no és una marca qualsevol: és un bateig, amb padrins. I es diu així per raons familiars o per circumstàncies que impel·leixen els pares a posar-li un nom o un altre. I uns cognoms. I com que el novel·lista capta un personatge que segurament ja porta moltes cicatrius de la vida viscuda abans d’entrar a la història de la novel·la, el nom forma part d’aquest currículum que no explicarem però que hi és, que forma part del personatge i que el lector intueix. Solsona té tota la raó del món. És important encertar els noms dels personatges. Per això, els pares amb gran sentit de l’humor que posen un nom graciós al fill… En fi: us remeto a la tragèdia de la cançó de Johnny Cash,
A boy named Sue.
El que és cert és que sovint et mous amb un personatge batejat però saps que aquell no és el seu nom de debò: que li ve gran o justet. No saps per què però saps que és així. I saps que arribarà un dia que interpel·laràs el personatge i una de les coses que li preguntaràs és pel seu nom de debò. I te l’acabarà confessant. Naturalment, et veuràs obligat a canviar-l’hi. Això, a l’era de l’ordinador, és una feina senzilla de fer, encara que la novel·la tingui cinc-centes planes. Imagineu-vos la desesperació de l’escriptor en aquella època de la màquina d’escriure i de les còpies en paper carbó…

Comentaris RSS
Comentaris RSS
Retroenllaç
Retroenllaç

Fer un comentari

Feu clic aquí per cancel·lar la resposta.

 

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox