LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia