LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Pugem les escales fent l’idiota per alliberar tensió, rient. Li manquen pocs segons per sortir, sé que està molt nerviosa i l’abraço amb força perquè em senti al seu costat. Arriba el moment, s’allunya cada cop més fins que es troba al mig de l’escenari asseguda davant el seu millor amic, el piano.

Miro subtilment la seva expressió darrere el piano, mou les celles mostrant que està nerviosa però tot i així sap que tot li sortirà bé. Intenta amagar la tremolor de les mans i ho fa tan bé que només jo puc apreciar que té un nus al coll i suor freda. A poc a poc es va sentint còmoda i això fa que l’expressió de la seva cara es destensi i que les mans li ballin suaument, produint un so extraordinari. Les tecles es fonen amb l’abraçada dels seus dits, és pràcticament imposible no rendir-se als peus de la seva música. En el moment en què els meus ulls senten una extranya coissor, l’aire que m’entra pel nas és més fred i la boca comença a produir saliva amb més fluidesa que mai. En aquell moment en què els ulls se m’emborronen, és quan cau la primera llàgrima d’emoció. Ella és la causant d’aquesta sensació.

Aquesta nena que avui fa setze anyets, tot i que té la capacitat de produir música esplèndida i tendra, té un carácter dur i les idees molt clares. Espero veure-la bufant espelmes i engreixant-se amb un bon pastís uns quants anys més. Felicitats Laura, t’estimo.

Paula