Sempre pendent del rellotge
| 26 abril 2012Un dia té vint-i-quatre hores. Però ara mateix per mi no és suficient. Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora per poder fer tot el que el dia anterior he planejat. Però tot i així, no ho acabo complint mai. Els dies de cada dia, vaig molt estressada, sempre pendent de l’hora per no fer tard enlloc. Durant els matins, casa meva és com una pel·lícula de comèdia, tots corrents per acabar-ho tot. Quan un entra a la cuina resulta que els altres també hi han d’anar, quan un ha d’anar a rentar-se les dents els altres també. Sembla que ho facin expressament. Jo crec que quan la Marina.B em ve a buscar als matins per anar a l’institut deu al·lucinar. Però això ja fa anys que dura, així que ja estic acostumada. Durant les tardes no és tan greu. Faig els deures tranquil·lament, però quan no en tinc molts, entre una cosa i una altra em vaig distraient. Ara em truquen, ara vaig a buscar un got d’aigua… i al final acabo a l’hora de sopar, com sempre. Però també és habitual. I els caps de setmana normalment, si fa bon dia, al matí surto a passejar per la muntanya, o de compres, o vaig a mirar el partit de bàsquet del Gerard…
Però fins que no surto de casa, he fet de tot. No se si és perquè no em sé organitzar o perquè vull fer masses coses a l’hora però sempre vaig corrents i pendent del rellotge. Jo em desespero perquè veig que va passant el temps i no avanço. Començo una cosa però mentre la faig, me’n recordo que me deixat una cosa a dalt i, quan baixo ja no sé el que estava fent abans. És per això que perdo més temps pujant i baixant escales que fent el que realment he de fer. Però és clar, quan definitivament he sortit, sovint em descuido alguna cosa i haig de tornar a pujar totes les escales per agafar-ho i tornar a baixar. I seguidament començar a córrer per no fer tard. Però tot i així, jo no sé com ho faig, però normalment arribo puntual.
Per tant, he arribat a la conclusió que em faltes hores al dia. Però ara que ho penso bé, crec que si això fos possible, encara hauria de fer més coses i tampoc en tindria prou…
Jennifer
Jennifer
M’ha agradat el teu escrit estressant. Afortunadament has trobat un forat per explicar-ho, que ja és molt important. Imagina’t que et passa el mateix i no tens ni una pausa per adonar-te’n i per pensar-hi!
Tens tota la raó quan dius que si tinguéssim més hores no aniriem pas més descansats sinó que ens les ompliríem tant com ara fem.
L’escrit m’ha agradat molt. Dues observacions:
– Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora” és una expressió estranya (sembla que facis referència al que t’ha passat als darrers dies festius). Suposo que vols dir “Últimament, encara que sigui festiu, em desperto d’hora”, o “Últimament, fins i tot els dies de festa, em desperto d’hora”.
– El substantiu “cosa” (o variants) apareix sis vegades en l’escrit, si no ho he comptat malament. És una paraula útil, perquè és un comodí que val per a tot. El problema és que, com passa amb tots els comodins, cal ser conscient de la seva extremada vaguetat: ens van bé però no expressen exactament el que volem dir, així que cal emprar-los amb cautela i ben dosificats!
No paris d’escriure, d’acord?
Josep Maria