Les meves princeses
| 3 febrer 2012Em considero privilegiada per tenir sis princesetes al meu costat. Son unes princeses molt normals, cada una porta una vestit d’un color diferent: una rosa, l’altre blau, l’altre llarg i l’altre curt. Una porta una cinta al cabell i una altre una polsera al canell. Una m’ajuda quan estic trista, l’altre m’ajuda a posar-me contenta. Una altre em fa companyia quan no tinc a ningú, l’altre m’observa quan necessito estar sola. La següent m’anima a fer coses difícils i l’altre em frena quan vaig a fer alguna cosa que no dec.
A vegades elles s’enfaden o es posen tristes quan estic molt de temps sense canviar els seus vestits, però al final tornen a posar-se contentes quan vaig i les abraso per jugar amb elles. Altres cops m’enfado quan no les trobo al calaix, però quan es donen compte de que les estic buscant treuen el cap per demostrar-me que allà estan.
Aquestes princeses no les tinc les sis des de sempre, les he anat aconseguint al llarg de la meva vida, per això són tant especials. M’ha costat bastant trobar-les per què princeses de veritat com elles no es troben fàcilment. HI ha algunes amb les que pasaries una tarda, però al final t’acaves cansan d’ella per què no et rius com amb les teves, te’n adones de que li falta allò que les teves tenen que et fa sentir tant plena i contenta.
Per això espero tenir-les molts anys més, per què amb elles he passat moltes estones increibles que sempre recordaré.
Alba
Alba, està força bé. L’estructura dels paràgrafs és correcta i les frases, en general, estan ben construïdes. La darrera frase del tercer paràgraf no s’entén gaire i suposo que dones per suposat que el teu lector ja t’entendrà. Cal anar amb cura: ell no és dins del teu cap i no pot endevinar el que vols dir si no li ho dius bé.
Finalment, a l’escrit li falta una revisió a fons. Te l’adjunto tal com estava, tot destacant coses que estaven malament, però recorda que la feina de revisar no és meva sinó teva, i que tan sols aprendràs si la fas tu!
Em considero privilegiada per tenir sis princesetes al meu costat. Son unes princeses molt normals, cada una porta una vestit d’un color diferent: una rosa, l’altre blau, l’altre llarg i l’altre curt. Una porta una cinta al cabell i una altre una polsera al canell. Una m’ajuda quan estic trista, l’altre m’ajuda a posar-me contenta. Una altre em fa companyia quan no tinc a ningú, l’altre m’observa quan necessito estar sola. La següent m’anima a fer coses difícils i l’altre em frena quan vaig a fer alguna cosa que no dec.
A vegades elles s’enfaden o es posen tristes quan estic molt de temps sense canviar els seus vestits, però al final tornen a posar-se contentes quan vaig i les abraso per jugar amb elles. Altres cops m’enfado quan no les trobo al calaix, però quan es donen compte de que les estic buscant treuen el cap per demostrar-me que allà estan.
Aquestes princeses no les tinc les sis des de sempre, les he anat aconseguint al llarg de la meva vida, per això són tant especials. M’ha costat bastant trobar-les per què princeses de veritat com elles no es troben fàcilment. HI ha algunes amb les que pasaries una tarda, però al final t’acaves cansan d’ella per què no et rius com amb les teves, te’n adones de que li falta allò que les teves tenen que et fa sentir tant plena i contenta.
Per això espero tenir-les molts anys més, per què amb elles he passat moltes estones increibles que sempre recordaré.
Fins al proper escrit
Josep Maria
Alba t’estimo
És precios alba, saps que totes ens sentim orgulloses de ser les teves princesetes:)