La natura
| 27 gener 2012L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.
Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.
Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.
Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.
Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.
Sandra
Sandra
M’ha agradat el teu comentari i les teves reflexions a partir del documental. Penso que tens tota la raó.
Sobre l’estructura de l’escrit: M’ha semblat massa trossejat. Fixa’t que tots els paràgrafs són molt breus i això provoca una certa sensació de “telegrama”. Segurament no costaria gaire unir alguns paràgrafs, de manera que el text acabés tenint-ne tres, quatre com a molt (en té set!). Dient el mateix, guanyaria en unitat. Per exemple:
“L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura. Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.
Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba…. Però cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.
D’altra banda, són feliços, tampoc coneixen res més, i no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots. Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.
Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.”
No et sembla que guanya en cohesió?
Ho deixo aquí. No paris d’escriure
Josep Maria