LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Permeteu-me assenyalar en un to menys opti­mista que els principals processos de l’evolució cultural no atesten la capacitat de la nostra espècie per exercir un control conscient i in­tel·ligent sobre el destí dels humans. Aquest és un fet paradoxal, tenint en compte que som els únics organismes amb cervells dotats d’una “ment” que té consciència de processar infor­mació, prendre decisions, planificar el compor­tament i l’esforç intencionat de cara a fites fu­tures. Així, sempre ha semblat evident que el canvi cultural és un procés que els humans controlem conscientment en prendre decisions quan s’enfronten a objectius alternatius. Però, mirant enrere, veient les decisions preses pels nostres avantpassats i els canvis que aquestes decisions van provocar, s’aprecia que hi hagué una disjunció entre ambdós i que totes les pas­ses importants de l’evolució cultural han ocor­regut sense que ningú comprengués conscient­ment el que estava passant.

Els humans que participaren en les transfor­macions que conduïren dels recol·lectors fins als faraons van prendre decisions conscients i eren tan intel·ligents, desperts i reflexius com les nostres generacions modernes. Decidiren perllongar o ajornar tal o qual activitat un dia o una setmana, caçar o no caçar una determinada espècie, aixecar el campament o romandre al mateix lloc, alimentar o abandonar un nen de­terminat, escoltar un cabdill o no fer-li cas, assaltar o no un poblat, treballar per a un redis­tribuidor i no per a un altre, o plantar més nyams aquest any que l’any passat. Però mai decidiren transformar tribus recol·lectores amb papers sociosexuals igualitaris i intercanvi recí­proc en poblats agrícoles sedentaris amb jerar­quies sociosexuals i intercanvi redistributiu. Ningú no decidí mai de convertir la residència patrilocal en matrilocal, o les formes de redis­tribució igualitària en formes de redistribució estratificada, o la guerra interna en guerra ex­terna. Cada una de les grans transformacions que van succeir a la història i la prehistòria fou conseqüència de decisions conscients, però les decisions conscients no tenien per objecte grans transformacions.

La destrucció completa de recursos naturals, que ha tingut un paper primordial en la història de l’evolució cultural, corrobora aquesta forma inconscient de consciència. Els recol·lectors del període glacial no es proposaven intencionada­ment l’extinció dels mamuts, bisons gegants, cavalls i altres espècies de caça major (…).

El segle XX sembla una autèntica cornucòpia de canvis inintencionats, no desitjats i inespe­rats. L’automòbil, pensat merament com a mà­quina per ajudar la gent a anar d’un lloc a l’altre més ràpidament que a cavall o en una calessa, modificà completament les pautes d’assentament i les pràctiques comercials de les societats industrials. Ningú pretenia ni preveia la conversió de terres agrícoles en zones resi­dencials, les desolades franges de terra que flanquegen tantes carreteres i la consagració dels centres comercials com a nous centres de vida social. Ningú va preveure tampoc l’aspecte del rostre humà durant un bloqueig total del trànsit, l’ansietat i la hipertensió que provoquen les caravanes de cotxes sense causa aparent, o la ferralla retorçada i la sang a la carretera dues hores més tard. I segur que ningú no es proposà que els automobilistes triguessin més avui en dia en arribar a la feina o en desplaçar-se d’un extrem a l’altre de la ciutat que els conductors de cotxes de cavalls.

Coneixien els nostres pares l’acumulació indus­trial de residus tòxics en tots els elements sò­lids, líquids, gasosos que mantenen amb vida la natura? Mentre netejaven i tenien cura dels seus cotxes com si fossin animals domèstics ¿es van aturar alguna vegada a pensar què passava amb els vapors que emetien els seus motors? Espe­raven que la química els proporcionés una vida millor, i la van tenir en forma de noves fibres, matèries plàstiques i aleacions. No esperaven pas una vida pitjor a causa de la química en forma d’abocadors domèstics i industrials can­cerígens, i rius, llacs i mars plens de PVC i peixos contaminats. Volien electricitat, però no volien que la combustió de carburants fòssils es convertís en pluja àcida, que mata els arbres i emmetzina els llacs de les muntanyes. Tampoc volien que els gasos dels frigorífics destruïssin la capa d’ozó que ens protegeix del càncer de pell, ni que d’altres emissions industrials ame­nacessin amb fondre els gels polars i inundar ciutats sota trenta metres d’aigua.

Els esdeveniments polítics i econòmics del segle XX posen de manifest la mateixa pauta de con­seqüències inintencionades, imprevistes i inde­sitjables: Una guerra per acabar amb totes les guerres seguida d’una altra per garantir la de­mocràcia al món, seguida d’un món ple de dic­tadures militars. La gran revolució que havia de donar a la classe treballadora una utopia co­munista els donà una policia secreta, habitatges atapeïts i llargues cues a la porta dels comer­ços. Per no ser menys, un quart de segle després que el govern dels Estats Units declarés la guerra a la pobresa, més nord-americans que mai viuen sense casa i vagabundegen pels car­rers.

Ningú no vol la pobresa, i qui menys els po­bres, però la pobresa subsisteix. Ningú no vol les recessions, la caiguda del mercat de valors o l’abandonament de les explotacions agrícoles familiars, però tot això succeeix. (…)

A la llum de totes aquestes calamitats no inten­cionades, em pregunto si efectivament estem una mica més a prop del control conscient de l’evolució cultural que els nostres avantpassats dels inicis de l’Edat de la Pedra. Com ells, no parem de prendre decisions; però ¿som consci­ents que estem determinant les grans transfor­macions necessàries per a la supervivència de la nostra espècie?”

Marvin HARRIS. Nuestra especie , 1991.