LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Quan et parlo de llibertat, em refereixo a allò que ens diferencia de les termites i de les marees, i de tot allò que es mou de manera necessària i irremeiable. És cert que no podem fer qualsevol cosa que vulguem, però també ho és que no estem obligats a voler fer una sola cosa. I aquí hi ha dos aclariments pel que fa a la llibertat:

Primer: No som lliures per triar allò que ens passa (haver nascut tal dia, de tals pares i en tal país, patir un càncer o que ens atropelli un cotxe, ser guapos o lletjos, etc.), sinó lliures per respondre d’una o altra manera a allò que ens passa (obeir o rebel·lar-nos, ser prudents o temorosos, venjatius o resignats, vestir-nos segons la moda o disfressar-nos d’ós de les cavernes, etc.)

Segona: Ser lliures per intentar alguna cosa no té res a veure amb aconseguir-ho indefectiblement. No és el mateix la llibertat (que consisteix a triar dins del possible) que la omnipotència (que seria aconseguir sempre allò que volem, encara que semblés impossible). Per això, com més capacitat d’acció tinguem, millors resultats podrem obtenir de la nostra llibertat.”

FERNANDO SAVATER. Ètica per al meu fill. Barcelona 1995

“Realment, hem triat el que som i el que fem? O és que hem triat d’entre el que hi havia i som el que ha estat possible? I fins a quin punt són uns altres que han triat per nosaltres i ens han fet tal com som? (…) Realment, gairebé mai no som els protagonistes de la nostra pròpia història. Tot just si som actors secundaris d’una pel·lícula que no dirigim.”

SALVADOR CARDÚS. Ben educats, Barcelona 2003

“La sociedad de consumo es un dragón y los humanos materia altamente combustible para el aliento ardiente de la bestia (…). Todos hemos comprado alguna vez artículos que no sólo no necesitábamos, sino que en el fondo ni siquiera deseábamos. La perversidad consumista consiste precisamente en eso: en hacer creer, por un hipnotizante momento, que ansías algo que en realidad te importa un bledo”.

ROSA MONTERO, “Anuncios”, El País, 9-XII-1993

“Contràriament a d’altres éssers, vius o inanimats, les persones podem inventar i triar en part la nostra forma de vida. Podem optar per allò que ens sembla bo, és a dir, convenient per a nosaltres, deixant de banda allò que ens sembla dolent i inconvenient. I com que podem inventar i triar, ens podem equivocar, coa que als castors, a les abelles i a les termites no els acostuma a passar. De manera que sembla prudent fixar-nos bé en allò que fem i procurar adquirir una forma de saber viure que ens permeti encertar. D’aquest saber viure, o art de viure si ho prefereixes, en diuen ètica.”

FERNANDO SAVATER. Ètica per al meu fill. Barcelona 1995

“En l’art de viure, l’home és a la vegada l’artista i l’objecte del seu art, és l’escultor i el marbre, és el metge i el pacient”

ERICH FROMM, Ètica i psicoanàlisi

“No ens hem de preocupar per viure molts anys, sinó per viure’ls de manera satisfactòria; perquè viure molt temps depèn del destí, viure satisfactòriament depèn de la teva ànima. La vida és llarg si és plena; i es fa plena quan l’ànima ha recuperat la possessió del seu bé propi i s’ha transferit a ella mateixa el seu propi domini”

SÈNECA, Cartes a Lucil·li

“Realment, hem triat el que som i el que fem? O és que hem triat d’entre el que hi havia i som el que ha estat possible? I fins a quin punt són uns altres que han triat per nosaltres i ens han fet tal com som? (…) Realment, gairebé mai no som els protagonistes de la nostra pròpia història. Tot just si som actors secundaris d’una pel·lícula que no dirigim.

I és que si durant molts segles la gent ha acceptat resignadament que hi ha formes de coacció social insalvables a les quals cal resignar-se, el nostre món ha volgut fer-nos creure, potser per primera vegada, que som els amos del nostre destí. Aquest d’ara és un món molt arrogant. I les coaccions s’han hagut de fer encara més invisibles i s’han emmascarat més que mai en les nostres pròpies consciències. Per això ens agrada creure en la possibilitat de l’espontaneïtat, de l’existència d’algun racó interior del qual surten coses originals, irrepetibles i autèntiques i, per aquesta raó, les més valuoses. Allò que “surt de dins” i que sembla no contaminat per la societat, pensem que ha de ser fantàstic. (…)

Però, fatalment, allò que ens sol sortir de dins és el que més s’assembla a tot el que surt “de dins” de la resta de les persones del nostre entorn. (…) Perquè resulta que “a dins” només hi ha allò que abans hi ha entrat. I si surt tal com hi ha entrat, sense que hi haguem fet res per part nostra, sortirà de la mateixa manera. Aquesta és la paradoxa: només podem aconseguir una certa individualitat a còpia de cultivar amb molta cura allò que ens ve de fora. Només la cultura social permet sortir de l’espècie animal, del gregarisme, i arribar a esdevenir individus diferenciats.”

SALVADOR CARDÚS. Ben educats. Barcelona 2003

LLIBERTAT I DIGNITAT HUMANA

“A la fi, m’ha semblat haver comprès per què és l’home l’ésser més afortunat i, per això, digne de tota admiració i quina és, al capdavall, la condició que li ha escaigut dins de l’ordenament de l’univers, envejable no tan sols per als animals, sinó també per als estels i també per als esperits de més enllà del món. Un fet increïble i digne d’admiració! Com, si no? És per això que es diu i es considera a dreta llei que l’home és una gran meravella i un vivent ben digne d’admiració. Però escolteu, pares, quina és aquesta condició i ateneu amb orella favorable aquest discurs meu amb la benevolència que us és pròpia.

Ja el Pare Sobirà, Déu l’arquitecte, havia bastit amb les lleis de la seva arcana saviesa aquest estatge del món que veiem, temple molt august de la divinitat. La zona supracelestial l’havia ornat amb esperits; les esferes de l’èter, les havia poblat d’ànimes eternes; les regions immundes i llotoses del món inferior les havia omplert amb una multitud d’animals de tota mena. Però, acabada l’obra, l’artífex desitjava que hi hagués algú que apreciés la raó de tan gran obra, que n’estimés la bellesa, que n’admirés la grandesa. Per això, quan ja ho tenia tot arranjat, com testimonien Moisès i el Timeu, finalment va pensar de crear l’home. Ara bé, ni hi havia cap arquetip segons el qual pogués formar una nova estirp, ni cap tresor que pogués deixar en herència a aquest nou fill, ni cap seti a l’orbe sencer on pogués seure aquest contemplador de l’univers. Ja estava ple tot: tot havia estat distribuït entre els ordres superior, mitjans i inferiors. Però no esqueia al poder paternal, com si estigués esgotat de gestar, fallar en la darrera gestació; no esqueia a la seva saviesa vacil·lar per manca de recursos en un pla tan necessari; no esqueia al seu amor benèfic que l’ésser que havia de lloar la divina liberalitat en els altres es trobés forçar a blasmar-la pel que feia a ell mateix.

A la fi, l’excel·lent artífex va decidir que aquell a qui no podia donar-se res com a propi participés en tot allò que havia estat particular dels altres éssers. Així doncs, va acollir l’home, una obra de forma indistinta, i, després de posar-lo al bell mig del món, li va parlar així: No t’hem donat ni un lloc determinat ni una figura pròpia, ni cap do peculiar, oh Adam, per tal que el lloc, la figura i els dons que t’abelleixen a tu mateix els tinguis i els posseeixis segons el teu desig i el teu judici. La natura dels altres éssers és limitada dins les lleis que hem prescrit. Tu, no limitat per cap restricció, definiràs la teva segons el teu albir, en mans del qual t’he posat. T’he posat enmig del món perquè des d’aquí poguessis contemplar al teu voltant allò que el món conté. No t’hem fet ni celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal que, gaudint de la llibertat i de l’honor de modelar-te i afaiçonar-te tu mateix, t’afaiçonis en la forma que prefereixis. Podràs degenerar en els éssers inferiors, que són les bèsties; podràs regenerar-te, si així et plau, en els éssers superiors, que són divins”.

Oh suprema liberalitat de Déu pare, suprema i admirable felicitat de l’home! A ell se li ha concedit tenir el que desitja, ser el que vulgui. Les bèsties, en el moment de néixer, s’enduen del ventre de la mare, com diu Lucili, allò que han de tenir. Els Esperits superiors, o des del principi o poc després, han estat allò que han de ser sempre eternament. En l’home, quan neix, el Pare ha dipositat llavors de tota espècie i gèrmens de vida de tota mena. Els que cadascú haurà conreat maduraran i produiran en ell els seus fruits: si són els vegetals, ell esdevindrà planta; si els sensitius, animal; si els racionals, es convertirà en ésser celest; si els intel·lectius, serà àngel i fill de Déu. I si, no content amb la sort de cap criatura, es reclou en el centre de la seva unitat, esdevingut un sol esperit amb Déu, estarà per damunt de tots els éssers en la solitària calitja del Pare, que es troba establert damunt de tot.

PICO DELLA MIRANDOLA, Discurs sobre la dignitat humana. 1486.

LLIBERTAT I RESPONSABILITAT

“El món que ens envolta, si t’hi fixes, és ple d’oferiments per descarregar els individus del pes de la seva responsabilitat. La culpa del que passa de dolent sembla que és de les circumstàncies, de la societat en què vivim, del sistema capitalista, del caràcter que tinc (és que jo sóc així!), del fet que no em van educar bé (o em van malacostumar massa), dels anuncis de la tele, de les temptacions que s’ofereixen als aparadors, dels exemples irresistibles i perniciosos…

(…) El secret de la responsabilitat, per si t’interessa saber-ho, no consisteix simplement en tenir la valentia o l’honradesa d’assumir les pròpies ficades de peus a la galleda sense buscar excuses a tort i a dret. (…) Responsabilitat és saber que cadascun dels meus actes em va construint, em va definint, em va inventant. En triar allò que vull fer em vaig transformant a poc a poc. Totes les meves decisions deixen empremta en mi abans de deixar-la en el món que m’envolta. I, és clar, quan ja he fet servir la meva llibertat per anar-me fent un rostre ja no puc queixar-me ni espantar-me del que veig al mirall quan m’hi miro. Si actuo bé, cada vegada em costarà més obrar malament (i viceversa, per desgràcia): per això l’ideal és anar agafant el vici… de viure bé.”

FERNANDO SAVATER. Ètica per al meu fill. Barcelona 1995

“No facis als altres el que no vols que et facin a tu és un dels principis fonamentals de l’ètica. Però és igualment justificat afirmar: Tot el que fas als altres també t’ho fas a tu mateix”.

ERICH FROMM, Ètica i psicoanàlisi