LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
És molt habitual justificar –i de passada amagar- una manera pautada d’actuar qualificant-la de molt espontània. És una manera d’enganyar-se i creure que hom fa el que vol, que fa el que “li surt de dins”, sense que mai se sàpiga de dins d’on. El cas de la moda sempre va bé per exemplificar aquestes situacions: tot i que el gust s’aprèn, que a vegades es cultiva amb temps i esforç, tot i que generalment ens l’imposa la moda, actualment també se’n parla com si naixés “de dins”, com si fos una apetència interna independent de cap estímul extern. Però la sociologia és així: afegeix aigua al vi dels qui troben consol en l’autoengany. Precisament si alguna cosa és poc espontània és el gust que crea la moda.
No, en sentit estricte no hi ha espontaneïtat en la vida social. El que sí és cert és que, culturalment, hi ha unes pautes socials que han estat etiquetades d’espontànies, amb una rotunda connotació positiva. Fins al punt que és possible que, en una contradicció divertidíssima, siguem capaços d’exigir algú que es comporti més espontàniament, que “es deixi anar”. O sigui, que s’ajusti a la norma de fer veure que no hi ha norma. I és que abunden les situacions socials en les quals, efectivament, ara és preceptiu que ens mostrem “espontanis”, és a dir, que fem just allò que s’espera que és correcte de fer –en aquest cas, simular que estem en una situació poc formal- i, per tant, que ens comportem de manera previsible i gens espontània. Fent un joc de paraules, podríem dir que actualment la informalitat és molt obligada! Per això dic que la conducta espontània de què se sol parlar és una convenció social que es nega a sí mateixa com a tal. És, per dir-ho així, una convenció emmascarada.
SALVADOR CARDÚS, Ben educats
