Palestina, simfonia de la terra
| 23 abril 2011A finals del primer trimestre vaig fer una lectura optativa de català del llibre “Palestina, simfonia de la terra” d’Anna Tortajada i ara el torno a tenir com a lectura obligatòria de la mateixa assignatura. Me l’estic tornant a llegir per anar més ben preparat a l’examen i al mateix temps perquè és un llibre que m’ha agradat molt tant pel que diu com per la manera en que s’expressa l’autora.
“Palestina, simfonia de la terra” és un llibre en que es narra l’origen, l’evolució, i el procés del conflicte a Palestina. Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora (que es recolza en la societat palestinenca), caracteritzat per la vida de dos personatges amb idees no gaire diferents. És un llibre molt recomanat en l’àmbit educatiu, i no només pel context històric sinó que també té una gran importància en la psicologia de l’adolescent en molts terrenys.
A mi m’ha agradat molt perquè no havia estudiat aquesta temàtica abans i trobo que és interessant. Moviments com les dones de negre, l’esperança de poder arribar a un acord amb els israelians, persones valentes de tots dos bàndols que defensen que el territori pertany a l’estat de Palestina, moments de tristesa, de felicitat, d’injustícia, de culpabilitat, de resignació, de rendició… Són aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada.
En la meva opinió, crec que és un llibre molt encertat el qual recomanaria. En ell hi destaco la seva estructura, dividida en quatre moviments, com si fos una simfonia i la creació de la vida dels dos personatges, que ens acompanyen a entendre la història, rodejats per un ambient de guerra i injustícia on la música es converteix en el principal refugi de tots els problemes i en una porta a una nova etapa.
Aquest llibre m’ha fet veure que a la vida no tot són flors i violes (encara que ja ho sabia) i que s’ha de lluitar per aconseguir el que es vol, encara que al final no surti com t’esperaves. En el cas del relat recorrent al pensament de Mahatma Gandhi que està convençut que no hi ha camins que portin a la pau, sinó que la pau és el camí.
Xavier Cañellas Mestres
Xavier,
fas una bona presentació del llibre, i una interessant reflexió a partir d’ell. M’ha agradat tant el que dius com la forma en què ho dius: Amb ordre i claredat.
Si hagués de fer algun comentari crític, potser assenyalaria els següents aspectes:
– “Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora…” convida a esperar un complement (un relat de…), que no es desplega. Un relat de què? Potser “un relat de la vida de dos pèrsonatges amb idees…”
– “aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada” Aquí hi ha diversos problemes. 1 Quin és el subjecte de “porten”? Se suposa que és el pronom “que”, però quin és el seu antecedent? s’entén que es refereix a “els palestins”, però aquest subjecte plural de “porten” no ha aparegut abans!
2 D’altra banda, el subjecte del “romanen” és clar que és “aspectes”, i aquí l’antecedent és ben clar, però el problema és de lèxic. Tal vegada seria millor “es mostren”, “apareixen” o “s’exposen” etc. 3. “resistint i suportant-se”: Entenc el “resistint”, però no el “suportant-se”. Els palestints se suporten els uns als altres? qui suporta qui? Què vols dir exactament?
– “és un llibre molt encertat el qual recomanaria”. Aquí el problema està en “el qual”. És una expressió perfectament legítima (que ja apareix a la frase anterior), però que, al meu parer, complica innecessàriament el discurs. És una qüestió de gustos, ho admeto, prefereixo la senzillesa del “que” sempre que sigui possible.
Ho deixo aquí, no m’enrotllo més, que ja he escrit massa!
Fins al proper escrit, no paris!
Josep Maria