Univers
| 30 gener 2011Feia temps que no pensava en l’univers, és una de les coses en les quals prefereixo no pensar-hi. Ja que l’univers és una de les coses que més em fa pensar, quan hi penso m’adono de que el món en el que vivim no és res, només és un dels planetes que òrbita al voltant d’una estrella que està dintre d’una galàxia de las quals l’univers n’està plena.
Quan penso en quants anys té l’univers m’adono de que la nostra vida és efímera, i que el temps que fa que la nostra espècie existeix també ho és, cosa que em fa pensar en la mort de la qual ningú no m’ha sabut explicar que hi ha després. Apart d’això, la paraula univers també em fa pensar en els orígens del orígens, la creació del univers, de la qual els científics només tenen teories que no saben si son veritat o mentirà. Però encara em fa pensar més la relació que hi ha entre els petitíssims àtoms i l’univers. Jo penso, com és possible el que passa a la terra, com pot ser que la gent no s’adoni de que no sembla possible que puguem existir dintre d’aquest univers infinit.
Totes aquestes coses són les que em vénen al cap quan m’avorreixo, i de las quals em costa molt escapar-hi, per això intento no avorrir-me mai. Pensa-hi i t’adonaràs de que el món en el que vius és surrealista.
Raúl
Raúl,
És un escrit diferent, pel tema que abordes, que sens dubte és apassionant quan t’hi aproximes, i és per això que no entenc gaire per què intentes no pensar-hi. El començament resulta especialment desconcertant: “és una de les coses en les quals prefereixo no pensar-hi. Ja que l’univers és una de les coses que més em fa pensar, quan hi penso m’adono…” Aquí hi ha un embolic considerable. El teu lector no sap com interpretar això que no t’agradi pensar però que hi pensis molt etc.
De tota manera, al llarg de l’escrit apereix deu vegades el verb “pensar” en alguna de les seves formes!
Em sembla que això no t’hauria passat si haguessis revisat el teu escrit amb atenció (es veu de seguida), o sigui que, al proper escrit, revisa i revisa!
Josep Maria
El que intento expressar al principi és que intento no pensar-hi ja que m’atrau molt aquest tema però quan hi penso m’adono que vivim en un món que no sembla que pugui existir. Això és com si em crees un vuit en el meu cap ja que ningú em pot explicar el perquè de tot el que jo penso i això em desanima.