El videojoc de la guerra
| 7 gener 2011Ahir a la nit vaig veure un documental a la televisió que parlava sobre Wikileaks. Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. Publiquen documents, imatges i vídeos que perjudiquen als governs de molts països, però un dels que n’ha sortit més mal parat ha estat el d’Estats Units.
Wikileaks va fer públic un seguit de vídeos dels soldats nord-americans a la guerra d’Iraq. En un d’aquests vídeos es pot veure com uns soldats d’Estats Units que patrullen Bagdad en helicòpter maten a un grup de gent que passejava pel carrer. Entre aquest grup de persones n’hi havia dos que treballaven per una televisió internacional, eren l’objectiu dels soldats. Desprès d’acabar amb la vida d’aquestes persones innocents, els dos soldats es felicitaven entre ells. A més a més, just desprès d’aquest atac, és pot veure com una furgoneta es para per ajudar a un ferit. En la furgoneta hi anaven un pare i els seus dos fills i els americans els ataquen un altre cop, i com si fos un videojoc, el tiroteig es celebra.
Aquest fet em va sorprendre molt i em vaig preguntar perquè ho feien. Vaig descobrir que ho feien per diversió i per presumir davant els seus companys. Comparteixo l’opinió de Julian Assange, director de Wikileaks, quan diu que les persones abusen del poder que tenen per fer mal a innocents.
Espero que amb tota aquesta documentació publicada per Wikileaks no tant sols els governs deixin de fer el que fan sinó que els soldats siguin conscients que estan jugant amb la vida de gent innocent. Reflexionem que mentre jo estic escrivint això i vosaltres ho esteu llegint, gent innocent segueix morint en nom de la guerra.
Gerard
PD: Si voleu mirar el vídeo (min. 26) aquí teniu l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3292490/Wikirebels
Gerard,
Molt interessant la teva anàlisi a partir del fenomen Wikileaks, M’ha agradat molt. Fa pensar, i força.
L’escrit està molt ben estructurat i és clar. Convida a seguir llegint, i d’això es tracta.
No paris d’escriure!
Josep Maria