LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi han “adéus” i “adéus” de saludar, d’acomiadar-se, d’amor, de tristesa, de fins després, de fins mai més, de penjar el telèfon, de parlar pel facebook, de dir bona nit, etc.

Es bo pensar que un “adéu” no és per sempre. Però és molt dur dir “adéu” si saps que aquella persona no la veuràs en molt de temps o potser mai més.

Personalment prefereixo tenir l’esperança de que el/la tornaré a veure.

El temps passa i quan ja fa molt que no el/la veus, perquè potser viu a l’altra punta del món, perquè ha emigrat, o perquè ha marxat de viatge. Llavors te n’adones de quant l’estimes, de l’important que és, de quant el/la valores i finalment t’adones de quant l’enyores.

Arriba el dia, estàs nerviós/a esperant a l’aeroport. Mires el rellotge i la gent que va sortint de diferents països procedents de tot el mon… el/la veus i et fa un somriure d’orella a orella. Ell/Ella corre i tu fas el mateix per donar-li una forta abraçada i dir-li “benvingut a casa”.

En aquest moment te’n adones que no importarà dir “adéu” si al tornar a veure aquesta persona et fa tanta il·lusió i que quan se’n vagi i et torni a dir “adéu” en lloc de plorar estiguis pensant en el moment en què el/la tornaràs a veure.

Laia