La llei del pa amb tomàquet
Josep Maria Espinàs a El Periódico del 16 de desembre del 2010
La vida és plena de sorpreses. N’hi ha d’agradables i n’hi ha de desagradables. I encara n’hi ha d’una altra mena: les sorpreses, amb majúscula, que es produeixen en matèries minúscules.
No es pot dir que el pa amb tomàquet sigui un invent d’extraordinària importància, almenys fins al punt que hagi de ser legalment regulat. Hi ha gent que prefereix menjar pa sense remullar-lo amb res. D’altres canten les virtuts del pa amb oli. El pa amb tomàquet no agrada a tothom, però és cert que té fervents partidaris i que és un dels símbols de la gastronomia catalana. Encara que no sigui un producte patentat i que es pugui preparar a molts llocs. La sorpresa és que, segons he llegit, els hotels de més de quatre estrelles hauran d’oferir pa amb tomàquet a l’esmorzar. Que es legisli sobre el pa amb tomàquet em permet creure que el pa amb tomàquet és una cosa prodigiosa o que la mania de dictar lleis i normes ha arribat a un punt patològic.
La primera decisió que no entenc és que aquesta obligació només afecti, si no hi ha error, als hotels de luxe. Ben mirat, el pa amb tomàquet és una menja modesta. No nego que pugui arribar a ser d’alta qualitat, ¿però per què la llei no diu res dels hotels de segona o de tercera? ¿És que a partir d’ara el pa amb tomàquet tindrà qualificacions o estrelles, com passa amb algunes carns i alguns crustacis?
La segona estranyesa d’aquesta notícia és que no detalla com s’ha de fer un pa amb tomàquet perquè sigui digne d’un hotel de primera categoria. I si la reglamentació existeix, m’agradaria molt conèixer-la. Deu ser un minuciós poema exposant la qualitat del pa -¿s’admet tant el blanc com el morè?-, el gruix adequat de la llesca, amb crostó o sense, untat per una banda o per totes dues, amb quina mena de tomàquet, evidentment garantit que sigui del país, el punt exacte de maduració i d’equilibri entre dolçor i acidesa…
Actualment són pocs els restaurants que ofereixen alguns acompanyaments de pa amb tomàquet a l’antiga. Són peces més estovades que consistents.
Avui que hi ha poca feina, potser la llei preveu la constitució d’un cos d’inspectors de pa amb tomàquet. I tenint en compte que els plaers del paladar són molt subjectius, serà difícil establir-hi un patró de qualitat. Per tot plegat, la iniciativa és apassionant. Agrairé que algú m’enviï còpia d’aquesta singular disposició legal.
