LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un soroll empipador no desitjat em desperta cada matí. Amb mandra m’aixeco del llit, em refresco la cara, esmorzo, em vesteixo i, quan estic llest, marxo amb la meva mare amb cotxe direcció cap a l’institut.

“ Que n’és de cansada la rutina! ” penso a vegades. Cada dia el mateix, amb l’esperança de que arribi el divendres el més aviat possible i poder gaudir de dos dies de descans. Sempre amb la recerca d’algun canvi inesperat que no arriba, mentrestant, només em queda queixar-me dels que crec que ho tenen tot millor que jo.

Però llavors penso amb el futur que m’espera, i és en aquest moment quan deixo de caminar amb el cap baix i m’adono dels milions de coses que em queden per fer i aprendre. M’agrada pensar això perquè m’oblido dels problemes i m’omplo de ganes de continuar vivint. Vull aprofitar cada segon de la meva visita a aquest món tan fantàstic i meravellós ple de sorpreses inesperades, bones o dolentes.

I finalment penso, “la meva rutina no està tan malament ”. Tinc una educació, gent que em dona suport cada dia i que es pren molèsties pel meu benestar, sempre tinc un plat a taula quan arribo al migdia… I el que és més important, tinc una família i uns amics que m’estimen i que m´ajuden en el que faci falta. I és veritat allò que diuen que les coses més petites són les que més ens omplen de vida! Creieu que hi ha algun motiu per poder queixar-me?

Xavier