Visita
| 30 octubre 2010El diumenge dia 24 d’octubre d’aquest mateix any, vaig anar a Vilalba dels Arcs a veure un tiet, que el pobre està molt malament. Malament em refereixo a que li han amputat la cama esquerra, però no fins el genoll, sinó fins a la cintura.
Jo, personalment, no tenia ganes d’anar-hi, no perquè no me l’estimés, sinó perquè sabia que quan el veiés em posaria molt trist. Però al final, hi vaig anar.
Van ser unes tres hores i mitja de trajecte, que em van passar molt lentes.
Quan vam arribar a Vilalba, ens va costar conduir per aquells carrers tant estrets i de doble sentit, però al final vam aconseguir anar a aparcar el cotxe a la plaça de l’església. Quan vam entrar a casa dels meus tiets, els vaig fer dos petons, i em vaig posar molt trist, a punt de plorar.
Era com veure una persona que havia tornat a néixer amb setanta anys, sense cama esquerra, assegut en una cadira de rodes, i que li costava molt parlar.
Vam dinar tots junts i, un cop acabat de dinar, vam estar parlant durant una hora i mitja, més o menys, i després vam tornar cap a casa, i van tornar a ser unes tres hores i mitja de trajecte.
Sergi
Sergi,
Expliques una experiència dolorosa de manera clara i senzilla. Això ho agraeix el teu lector.
Posats a posar-hi objeccions, potser caldria evitar els paràgraf-frase, a fi que l’escrit no semblés un telegrama (introduint marcadors textuals i connexions entre les idees exposades). D’altra banda, al començament no et sembla que quedaria més planer un “aquest diumenge”, o “diumenge passat”? Tal com ho escrius queda massa formal, no?
He corregit algunes coses (recorda que això és feina teva!) i t’he deixat penjat el teu original, a fi que el puguis comparar, que sempre va bé.
M’he inventat el títol, perquè te n’havies descuidat. Sempre es pot canviar. Ja em diràs alguna cosa.
No deixis d’escriure (i no t’oblidis de revisar)!
Josep Maria