El pianista
mireiaserrano | 12 març 2018Temps era temps, quan en un remot poble d’occident va brotar un ancià que requeria ser el pianista de la banda musical del poble. Decidit i orgullós, es presentà a les audicions festejades el proper matí. El culte se celebrava en un espai obert, ubicat al centre de la localitat.
L’agosarat jai, creuà entremig la multitud, i començà a tocar el clavecí. Els oients varen romandre muts durant l’acte. Al finalitzar, el vell baixà de l’escenari cofoi i satisfet, esperant tota classe de felicitacions, no obstant, li comentaren:
– No el podem agafar per practicar la tasca. Gràcies per la participació.
Al parar atenció, se n’adonà que no li havien transmès el que ell esperava, sinó que, més aviat, tot el contrari. L’havien rebutjat. Sense donar crèdit, abandonà l’escenari deixant un clima de desconcert i d’estranyesa. Seguidament, es dirigí cap a l’immoble on restava.
Durant el trajecte, es trobà amb una de les espectadores que l’havia estat atenent hores enrere. La jove li digué que la música que ell emetia era excessivament clàssica. Aquest, l’ignorà i seguí amb el seu recorregut. L’endemà, el baró es presentà de nou al certàmen, exposant la mateixa melodia que el dia anterior. La conclusió va ésser idèntica, el van refusar. Descontent i emprenyat amb els seus pèssims resultats, decidí actuar una última vegada.
A punt d’actuar, el mascle observà el públic i es trobà amb la mirada de la noia i, aleshores, s’inicià a tocar una cançó molt alegre i divertida, canviant completament el seu estil de música. L’efecte va ser gratificant, l’audiència s’alçà i l’aclamaren. Aquesta vegada, l’informaren que ja formava part del grup de música. Així mateix, l’avi s’adonà que tot i que tenia molta experiència, mai no havia de rebutjar el consell.
I conte contat, deu-lo per ben explicat.
