Déjà-vu
mariafiguerass | 12 març 20182 d’abril del 2016. La meva família Irlandesa i una amiga meva que es diu Sarah tornàvem a casa després d’un cap de setmana a West Cork, un poble petit on teniem una casa davant l’oceà Atlàntic.
Vam arribar a quarts de vuit i com que estava molt cansada me’n vaig anar ràpidament a la meva habitació per descansar. Passat un quart d’hora, la meva mare Irlandesa em va preguntar si volia acompanyar al Tom i a la Zoey (el meu pare i germana Irlandesos) a deixar a la Sarah a casa el seu pare: el Peter. Al principi no hi volia anar però, al final, la Zoey em va convèncer i els vaig acompanyar.
Vam passar per camps verds i boscos increïbles i finalment vam arribar a casa el Peter. Ens va sorprendre la porta entre-oberta i els objectes personals del Peter amuntegats sobre la taula central. Després de cinc minuts de buscar per la casa vam comprendre que no hi era i vam agafar el cotxe per buscar per la carretera. Durant el breu trajecte sonava la cançó “Chasing Rubies” de Hudson Taylor repetidament.
Vam fer un bon tros de camí i no el trobàvem així que vam tornar a la casa i la Sarah va trucar a tots els seus germans per informar-los de la situació. Passada mitja hora de preguntar pel veïnat sense èxit va venir la germana gran de la Sarah: la Rebecca. Jo no em podia treure del cap la cançó i no parava de taral·larejar-la. El Tom i la Zoey van tornar a marxar amb el cotxe per buscar altre cop i la Rebecca, la Sarah i jo ens vam quedar per si ell tornava.
Estàvem les tres assegudes al sofà esperant quan se’m va ocórrer la idea de que potser estava al garatge treballant així que la Rebecca va anar a revisar. A partir del instant en que va obrir el garatge tot va passar a càmera lenta. És una sensació estranya d’explicar, però crec que la paraula que millor descriu com em sentia es bloqueig. No podia pensar, em vaig quedar quieta mirant a un punt inconcret durant durant dos minuts mentre les germanes cridaven espantades en aquell menjador convencional.
Sentia la cançó tot i que no estava sonant mentre acceptava el que estava passant. Quan vaig recobrar la consciència el primer que em va venir al cap és que havia de trucar a la policia tot i no saber el que havia passat. Vaig agafar el telèfon fix i vaig marcar el 112 ràpidament. Una veu d’home greu i ronca em va atendre intentant que li expliques el que estava passant, però em vaig veure tant incapaç que vaig penjar el telèfon i em vaig posar a plorar sense saber exactament per quin motiu.
La cançó ressonava al meu cap, fins i tot em marejava de tant que se m’havia enganxat. Em vaig asseure al terra fred poc pendent de les germanes que encara cridaven desesperades i vaig intentar calmar-me cantant la cançó mentre somicava.
Cinc minuts després van arribar el Tom i la Zoey i una veïna em va allunyar de la casa fent-me preguntes sobre el que havia passat, va ser llavors quan ho vaig entendre: les tisores, escales portables, crits. Tot semblava tenir sentit. El Peter s’havia suïcidat. Quan ho vaig assimilar em vaig començar a sentir confusa, sola i enfadada. Enfadada amb mi. Enfadada amb el món.
Fa un any d’això i encara quan escolto “Chasing Rubies” retornen les sensacions que vaig viure aquell diumenge d’abril. Suposo que amb els anys els detalls d’aquesta història s’aniran fent més i més borrosos però, estic segura, que aquesta cançó serà especial per la resta de la meva vida.