LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A la primavera, quan apareixien les flors i la fina pluja queia al prat la muntanya sembalva un medi poc hostil i tranquil i es convertia en el nucli de la vida salvatge. El clima sempre era suau i la seva atmosfera gairebé màgica amansia la bèstia més ferotge. Tot sempre eren riures, pau i alegria, a la primavera i a l’estiu, però a la tardor i a l’hivern tot canviava. Les fulles queien i creaven un paisatge moribund. Els arbres secs, el vent impetuós i les pluges torrencials o la neu glaçada convertien el lloc que havia estat tant pròsper i meravellós en un malson.

A la muntanya, vivia un ratolí anomenat Rava que sempre havia estat molt tancat, desagraït i poc amable amb els altres animals. Mai no compartia res, era molt gelós i a vegades abusiu. Un dia de tardor, quan gairebé era hivern es va desencadenar una pluja ferotge acompanyada de vents que serien capaços de tombar un arbre si s’ho proposaven. Al prat un altre ratolí que havia perdut la seva casa caminava com podia buscant un lloc on refugiar-se. En veure una llum a la llunyania va córrer espernçat cap a ella. Havia arribat a la casa d’en Rava. El ratolí va trucar a la porta amb molta delicadesa i va dir amb un to de veu desesperat però tranquil: “sis plau deixeu-me entrar, fa fred tinc gana i he perdut la meva casa, sis plau tingeu-ne pietat”. Rava es va quedar mirant la porta en silenci. Al poc temps i sense haver-ho pensat gens Rava esclatà i digué: “no deixaré pas passar a gent com tu dins de casa meva, ja pot estar diluviant que no penso deixar-te passar ratolí insolent”. El ratolí va sortir quasi plorant i va seguir caminant moribund pel bosc allunyant-se de la casa.

Aquella mateixa nit el seu tronc va començar a tremolar, l’aigua entrava per finestres i portes, el vent entrava per totes parts i ho regirava tot. Després de tot el caos Rava va despertar atordit. Havia perdut la seva casa i no tenia on anar. La tempesta empitjorava hi havia de fer alguna cosa. Corrents va marxar de lloc on havia estat la seva casa i, porta per porta va anar a demanar ajuda. Ningú li va obrir la porta perque ell sempre l’havia tancat. Desesperat i veient que no rebria cap ajuda va seure a les arrels del roure que hi havia a prop seu i va començar a reflexionar. Si mai no  ajudava a ningú cap persona l’ajudaria a ell.