El destí de l’espoli
L’aposta noucentista per sotmetre la natura, vista com a caos, a ordre ciutadà es va acarnissar amb l’ambigüitat, un fenomen intrínsec a la llengua que permet el joc del doble sentit i un gran estalvi de paraules. D’aquella dèria en van néixer curioses distincions: algunes ja oblidades (es podia continuar però no seguir fent una cosa) i d’altres que s’han instal·lat en la consciència de molts parlants: full de llibre / fulla d’afaitar. En les més artificioses, l’IEC ha començat a fer marxa enrere. El 1995 va acceptar que destí, a més del fat que fixa la sort, fos el lloc on anem, la destinació. I el 2007 que espoli, a més dels béns que deixa un prelat, fos això que patim tots els catalans, l’espoliació. Així doncs, quan dic que Salamanca és el destí de l’espoli, a més de dir una veritat, allibero la llengua d’una lògica artificial; li retorno naturalitat.
