LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em considero una gran amant de la música i la seva cultura. Per aquest motiu sempre he sigut de les que han pensant que quan les cançons envelleixen són més boniques; perquè t’aporten un sentiment de nostàlgia que no poden aconseguir les actuals.

Per aquesta raó és per mi una satisfacció escoltar “Piano Man”, on Billy Joel creix d’una manera incommensurable. Agafa el seu fracàs i el converteix en un tema pels perdedors, que al 1977 arrassa a les discogràfiques i captiva al públic amb una harmònica, un piano de cua i una veu ronca.

Al meu entendre és una dels millors temes de l’època, musicalment parlant; tant per la seva lletra humorística com per les harmonies i composició musical simple i repetitiva, la qual l’autor se’n avergonyeix.

Després d’un mal contracte discogràfic, decideix apartar-se de la indústria musical. Comença a treballar tocant el piano en un bar decadent, on s’hi fa amic de molts clients habituals, els quals sempre li pregunten què fa en un lloc així amb aquell talent. Crea fama entre treballadors que van a escoltar-lo després d’una jornada esgotadora. Al final, Billy, decideix compartir la seva experiència amb melodia i lletra, que descriu els habituals del bar que d’una manera o altra han experimentat algun tipus de fracàs.

Per això, per mi és tan emocionant. És el fracàs recreat  en un hit, que actualment segueix sent la més escoltada dels seus discos.

Per altra banda, li tinc una una gran estima ja que sempre em recorda a la meva germana amb la que salto i canto per tota la casa quan sona “Piano Man”.

Per acabar, voldria destacar com Billy Joel va descriure el seu fill (com ell diria) en una entrevista:” Vaig aconseguir el somni de molts pianistes asseguts davant les tecles de marfil en un bar qualsevol; vaig canviar l’olor de l’alcohol i el soroll dels glaçons pel sabor de l’èxit i els espetecs dels aplaudiments. No obstant, em sento obligat a tocar, una vegada rere l’altra, la cançó nostàlgica sobre els dies que visqué aquell home al piano”.