Enlloc com a casa
“Vaig a la meva casa” em fa el mateix efecte que si gratessin amb l’ungla una pissarra. Al castellà mi casa hi correspon, normalment, el català casa (meva). Voy a mi casa és vaig a casa (meva). Hi ha, però, una diferència. Mi casa pot fer de tot: de subjecte, d’objecte directe, de locatiu…; casa meva, no. A casa (meva) hi toca el sol és perfecte, però Casa (meva) té dos pisos, no tant. I crec que no diria He pintat casa meva, sinó He pintat la casa (el pis). També passa en castellà: es pot dir Voy a casa de Juan però no He visto casa de Juan. Hi han de posar la. Casa (meva), com casa la Maria, no és un sintagma complet i només ens sona bé darrere una preposició. (Casa meva és gran és potser un cas límit.) A més, mentre que en castellà poden tenir moltes mi casa, de casa meva només en tenim una. Per això si un actor es mor en su casa en Malibu la feina és saber si s’ha mort a casa (seva) a Malibu o a la (seva) casa de Malibu.
