Reflexions
| 25 octubre 2010Arriba un dels pitjors dies. Et penses que les coses no poden anar pitjor del que van, penses que no tens ningú al teu costat. El món se’t gira contra tu, o això és el que imagines. Plores per la mínima cosa que et facin o que et diguin. Pagues qualsevol tonteria amb l’única persona que és allà sempre per ajudar-te. Te’n penedeixes però, tens tant d’orgull que no saps com demanar disculpes de cap de les maneres. I aquesta persona, per molt que li hagis pogut dir o fer, sempre està allà. Et pares a pensar i dius: això sí que és una amiga. Una amiga de les de veritat. Recordes tots els moments en què ella ha estat allà per ajudar-te. Et poses a contar la de vegades que heu rigut sense parar i et descomptes. T’adones del que significa per a tu.
Mai has sabut apreciar les coses tal i com les tens. Sempre has volgut tenir més del que mereixes. No saps acceptar un ‘NO’ com a resposta. ‘Ets imbècil?’, t’ho preguntes sovint, però et convences de que ho ets quan deixes escapar una cosa que tenies ja amb tu. Tornes a penedir-te’n però, igualment, tornes a fer-ho.
I ja ho diuen, l’home es l’únic que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra…
Mercè
Mercè, fas, a la teva manera, un gran elogi de l’amistat. M’ha agradat molt.
L’escrit és senzill i clar al primer paràgraf. Després es torna més confús. Però expressa sentiments sense explicar fets, i això li dona un aire de misteri especial.
Potser massa repetitiu el “és allà” (tres vegades és massa, sobretot perquè no sembla difícil dir el mateix més clar i amb d’altres paraules).
No deixis d’escriure, que tens mol a dir!
Josep Maria
Mercè m’agrada molt aquest escrit. Sobretot perquè em sento bastant identificada..m’ha passat bastants cops!!