Exageració mediàtica?
| 20 octubre 2010No sé si recordeu, que fa uns quants dies, van ser rescatats els 33 miners xilens que van quedar atrapats a una mina, a 700 metres de profunditat, durant més d’un mes. Bé, sigui com sigui, ara ja ho recordeu.
Quan els van rescatar, hi havia periodistes de moltíssims països allà mateix, esperant que sortissin tots, d’un en un, gravant els retrobaments amb els amics i les famílies. Em sembla molt bé que el mitjans de comunicació s’interessin per aquesta noticia, de fet, aquesta és la seva feina, però, em sembla que la cosa se’ls ha escapat de les mans. Els pobres homes, “gràcies” a la seva desgràcia, s’han convertit superestrelles dels mitjans de comunicació: totes les cadenes volen una entrevista exclusiva amb ells i els ofereixen diners per que se les concedeixin, la televisió va a les seves cases per veure com viuen, per conèixer les seves famílies i els seus amics, els fotògrafs els segueixen allà on van i no els deixen descansar després de la seva dura experiència, … I la cosa arriba a tal punt, que s’ha parlat de llibres, fins i tot de pel·lícules sobre l’accident!
Potser m’equivoco, però, no creieu que estan exagerant? Com ja he dit, em sembla molt bé que cobreixin aquesta notícia, però no que converteixin els pobres homes en ídols mundials. Ara, ja no crec que puguin tornar al a vida tranquil·la i humil que suposo que devien portat fins el dia de l’accident. En part perquè l’experiència que han viscut els deu haver afectat bastant psicològicament, i en part també, perquè ara s’han convertit en personatges de fama gairebé mundial.
P.S.
Us agrairia que, si llegiu el meu article, comentéssiu amb la vostra opinió sobre el tema, ja que, sincerament, jo tampoc ho tinc gaire clar.
Cristian
Cristian, coincideixo amb la teva preocupació pel canvi en la vida dels miners provocat no tant per l’accident com per la seva repercussió. De tota manera imagino que ens passa a tots plegats: sovint parem menys atenció al que fem o al que ens passa que a com els que envolten ho reben, interpreten o digereixen. Ells són el mirall en què ens mirem. És el cas d’aquell que s’entrebanca i cau al carrer i, abans de mirar què sha fet, mira a dreta i esquerra si algú l’ha vist caure. És inevitable, doncs, que, en ocasions, fem les coses condicionats pel que creiem que serà la reacció dels altres. Si a tot això hi poses una colla de càmeres de televisió al davant, l’espectacle està servit.
M’ha agradat el teu escrit. Està ben construït i resulta planer i entenedor. Fantàstica la invitació final!
No deixis d’escriure.
Josep Maria
Jo estic d’acord amb el cristian.. . però aixo es inevitable, el morbo de la gent per saber més i més, no es pot saciar facilment. A antena3 ja tenen una exclusiva de 4 miners.. . i suposu que anira a més.