LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Notaràs el meu amor per la brillantor dels meus ulls i quan ja no puguis veure’l serà quan ho valoraràs. Voldràs sentir-me a prop teu, enredar els teus dits en el meu cabell quan ja no puguis recordar el que se sentia. Necessitaràs les meves paraules i les meves carícies quan aconsegueixis entendre quan podrien haver significat per tu. Voldràs abraçar-me quan t’adonis que ja no hi seré per obrir-te els meus braços i fer-te sentir com un nen. Recordaràs el meu somriure i els meus gestos quan ja ni tan sols puguis trobar el meu rostre.

Aconseguiràs adonar-te del gran amor que teníem quan ja sigui massa tard, quan jo ja hagi marxat i el nostre futur sigui inexistent. Voldràs besar-me quan els meus llavis ja no vulguin tocar els teus, i voldràs prendre la meva mà quan ja no estigui al teu costat. Voldràs abraçar-me a les nits fredes, però hauràs de conformar-te amb el teu coixí, en lloc de la meva pell, perquè ja no hi seré entre els teus braços, ni tindré ganes de despertar-te tots els matins amb el meu gran somriure.

Totes les il·lusions desapareixeran i només quedaran records, records que s’acaben oblidant.
Em valoraràs quan ja no hi sigui, ja que t’adonaràs de la falta que et faig. Desitjaràs haver estat amb mi quan jo ja hagi pres el meu propi camí i ja no vulgui tornar temps enrere. M’estimaràs més quan ja no puguis escoltar-me dir quant t’estimo, perquè ja no estaré disposada a fer-ho, ja que em vas fer perdre els sentiments i les ganes de dir-ho.

Voldràs estar amb mi quan jo ja t’hagi oblidat, quan estigui cansada d’haver-te esperat, quan ja no tingui ganes de tu, ja que no vas voler fer l’esforç de seguir lluitant, i això és el pitjor, perquè sento que només aconsegueixes valorar-me quan ja no em tens, i ja serà massa tard.

Marta Morató