LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’ona és la gossa de casa i té 6 anys. És de raça Llaurador de color blanc i la vam adoptar a una protectora d’animals.

Quan va arribar a casa per primer cop estava molt espantada. Havia viscut una experiència molt difícil. Durant els seus primers mesos de vida va viure en un pis i no sortia massa sovint. Finalment va anar a parar a una protectora perquè la persona que la cuidava va agafar una malaltia i ja no podia fer-se’n càrrec. Quan va entrar a casa i va veure el jardí que tenia per córrer es va tornar boja. Va estar durant uns 5 minuts corrents sense parar en cercles.

Per mi l’Ona, encara que una mica pesada perquè a la mínima que sent un soroll ja està bordant o a la que et descuides ja està intentant buscar un lloc al sofà o al voral del llit per ajeure’s, és un membre més de la família. És una raça molt carinyosa i molt intel·ligent. Entenc que la majoria de persones invidents en tingui un com a gos pigall.
Sempre té un budell buit i si no vigilem s’engreixa de seguida. Per sort als meus pares els agrada anar a caminar i ella sempre hi va i això li va molt bé. També és molt juganera i li encanta l’aigua… en fi és un amor de gossa i ens fa molta companyia a tota la família.

Però l’únic més preocupant és que li ha sortit, ja fa uns quatre anys, que és al·lèrgica a un munt de plantes i arbres. Sempre hem d’anar amb la medicació de cortisona a sobre per si li agafa un atac i s’infla, ja que se li tancaria la gola i es podria ofegar. Encara recordo el primer atac un dia passejant per la muntanya: va menjar una planta, es va començar a inflar i ofegar, finalment es va desplomar. Tots pensàvem que s’havia mort. De seguida vam agafar el cotxe i la vam portar a l’hospital veterinari de Mataró i la van aconseguir salvar pels pèls. Dono gràcies de què no s’hagués mort.

Pol,