LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan vaig baixar de l’autobús queia una pluja fina. Els dits se m’havien adormit feia estona i el meu nas començava a adquirir aquell to rosat tan característic dels dies freds. Mentre caminava carrer avall, vaig decidir entrar en una cafeteria per prendre alguna cosa i, sobretot, per guarir-me de la pluja.

En obrir la porta, unes campanetes que penjaven del sostre van emetre un so metàl·lic. Era un local petit, bastant senzill. Vaig seure en una de les taules del fons i vaig mirar el rellotge. Les 16:35. Encara faltaven 25 minuts perquè obrissin la llibreria. Vaig llançar una mirada al cambrer i es va acostar amb pas lent cap a mi.

No devia tenir més de 30 anys, però les ombres sota els ulls i l’aspror de les mans li conferien un aspecte envellit. A la camisa li faltava l’últim botó, fet que no ajudava gaire a millorar la seva aparença demacrada.

Em va preguntar què m’agradaria prendre amb la veu de qui ha repetit massa vegades una mateixa frase, o això em va semblar. Només va trigar un minut a portar-me el cafè. El líquid fumejava dins la tassa i abans de fer un glop vaig bufar una mica per refredar-lo. Quan me’l vaig acabar, vaig deixar els diners damunt la taula i vaig marxar.

Després de caminar durant una bona estona vaig veure la llibreria al final del carrer. Feia molts dies que tenia ganes de passejar entre les estanteries per triar un nou llibre. Em va costar decidir-me però finalment vaig endur-me’n un clàssic.

Vaig arribar a la parada amb el temps just de treure els diners i entregar-li al conductor. Després de recórrer el llarg passadís de l’autobús fins als últims seients, vaig obrir el llibre i en vaig llegir les primeres línies.

Paula