LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa quasi quatre anys, em van dir que tindria una germana. En aquell moment, la idea no m’acabava de convèncer. Jo ja tenia un germà i sabia tot el que comportava un nadó a casa: plors a mitjanit, canvis de bolquer cada hora, menys atenció per part dels pares… Però ara m’adono que per molts inconvenients que tingui, és increïble i no podria viure sense ella.

És petita, deu fer poc més d’un metre d’alçada. Té la cara rodona i el cap cobert per un munt de rinxols de xocolata. Els seus ulls són petits, d’un color marró clar, i sempre estan pendents del que els envolta. Quan somriu, amb aquell gest entre la trapelleria i la innocència, és capaç de fer-te oblidar tots els mals. No para de parlar, tan sols descansa per respirar; fa reflexions pròpies de nens que li tripliquen l’edat i mai es cansa de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa.

Li agrada anar al parc i pujar als gronxadors; sovint em demana que l’empenyi molt fort, llavors aixeca una mà i intenta agafar la lluna. Li encanta la lluna. Està obsessionada amb les flors, des que va néixer en deu haver collit almenys un centenar. L’apassiona pujar a la terrassa i córrer sota la pluja mentre mira l’arc de sant Martí, amb por que desaparegui massa aviat.

Tot i que a vegades pot arribar a ser bastant pesada (ja se sap com són els nens petits) m’encanta passar estones amb ella. L’estimo moltíssim i és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Paula