Fallen les oportunitats
Antón Costas, Catedràtic de Política Econòmica (UB), Dijous, 9 d’octubre del 2014
El malestar emergeix i el creixement també quedarà afectat quan no es veu l’ocasió de millorar
¿Una democràcia pot conviure sense sobresalts amb nivells de desigualtat com els que estem veient a les nostres societats? ¿Com es veu afectat el creixement econòmic? ¿I per què les de-mocràcies no aconsegueixen frenar aquest espectacular creixement de la desigualtat?
Aquestes preguntes no responen a una mera curiositat intel·lectual o acadèmica. La preocupació per l’augment de la desigualtat i les seves conseqüències socials, econòmiques i polítiques no és solament cosa de les persones amb una especial sensibilitat per la igualtat. No deixa de sorprendre que organismes econòmics internacionals generalment tinguts per conservadors, com l’FMI i l’OCDE, dediquin esforços creixents a analitzar aquests efectes i estiguin alertant els governs i demanant-los que facin alguna cosa per frenar la desigualtat.
Seria meravellós disposar d’indicadors automàtics que ens alertessin de quan la desigualtat ha arribat a un punt a partir del qual comença a ser perillosa per a la salut de l’economia i la democràcia. Els metges saben que si la temperatura d’una persona puja per sobre dels 39 graus, o baixa per sota dels 35, s’ha d’actuar amb rapidesa perquè la seva vida està en perill. Els economistes no tenim indicadors d’aquest tipus per a la desigualtat. De fet, el més intrigant és que no sembla tenir una relació directa i clara amb el creixement econòmic i amb el malestar social de les democràcies.
Així, podem trobar països en què en algunes etapes de la seva història han existit elevats nivells de desigualtat i, no obstant, el creixement i la pau social no s’han vist perjudicats. Per contra, en altres moments veiem com la desigualtat perjudica el creixement i provoca conflicte social. Espanya és un bon exemple del que acabo d’assenyalar. Als anys 60 del segle passat la desigualtat era elevada. No obstant, aquesta va ser una de les etapes històriques de més creixement de l’economia espanyola i de més oportunitats de millora per a gran part de la població. La majoria de fills van poder viure millor que els seus pares. L’ascensor social va funcionar.
¿Què és el que fa que en unes ocasions vegem que en un determinat país existeix una elevada tolerància social a la desigualtat i en altres aquesta tolerància gira i afecta negativament el creixement, la convivència i la democràcia? El factor que sembla determinar el signe d’aquests efectes és la percepció social sobre les oportunitats de millora que hi ha en cada moment. En etapes en què la desigualtat és elevada però existeixen oportunitats, el creixement i la democràcia no es veuen afectats per la desigualtat. Per contra, quan no existeixen oportunitats la desigualtat fa que el malestar emergeixi i el creixement es vegi afectat.
De nou, Espanya és un bon camp de proves per contrastar aquesta hipòtesi. A finals dels anys 50 i especialment als 60, en una Espanya profundament desigual, els nostres pares i avis es van escarrassar treballant de sol a sol amb l’esperança que el seu esforç acabaria donant fruits, ja fos en la millora del seu nivell de vida o en les oportunitats per als seus fills. Aquesta percepció d’oportunitats de millora va ser el que va impulsar el creixement. Mentre a començaments dels 60 el problema era tenir cotxe, a finals el problema era aparcar-lo.
¿Quin és el problema actual amb la desigualtat? Que ara coincideix amb una etapa en la qual la percepció d’oportunitats de millora s’ha volatilitzat. En particular, per a joves i gent de mitjana edat que s’ha quedat sense feina.
Un indicador extraordinàriament important d’aquesta pèrdua d’oportunitats és el baixíssim grau d’emancipació de la joventut espanyola. Gairebé un 65% dels joves d’entre 19 i 33 anys viuen amb els pares. No hi ha cap altre país del nostre entorn que presenti aquesta anomalia social. Sens dubte, això té efectes perversos: sobre la fortalesa de la cultura moral dels joves, sobre la qualitat del creixement i sobre la democràcia.
Però arribats a aquest punt, sorgeix una pregunta: ¿per què la democràcia no és capaç de posar límits, reduir la desigualtat i millorar les oportunitats? En principi, la democràcia és el sistema polític amb més capacitat per corregir aquestes carències. És l’únic en el qual cada persona té un vot. És a dir, en el qual existeix igualtat política. Per tant, els que pateixen la falta d’oportunitats tenen a les seves mans un poderós instrument per canviar les coses. ¿Per què no l’aprofiten? I encara pitjor, ¿per què voten governs que fan polítiques contràries als seus interessos? La qüestió no és poca cosa. Però, si m’ho permeten, d’això en parlarem un altre dia.