La ceguesa a la família
cristinamorell | 25 maig 2014La meva tieta ara deu tenir 53 anys però des dels 18 que es cega. Ella és de Madrid però va venir a Barcelona a operar-se de cataractes. El dia de l’operació li van tocar una part del nervi òptic que la va deixar sense veure res per sempre.
Tot i això, ella fa vida normal. Té un marit i un fill de 23 anys que mai podrà arribar a veure, cosa que a mi em sembla molt injusta ja que ningú es mereix això, però ella segueix sempre feliç, compartint les experiències que ha viscut.
Del que m’he adonat amb l’experiència de la meva tieta és que el nostre món està més adaptat a les persones cegues del que ens pensem. Per exemple, ella té com un comandament que va fent sorolls segons si el semàfor està vermell o verd, aquells puntets que hi ha sempre sobre els números de l’ascensor que a ells els serveixen de molt i el móbil, el móbil és el que l’ajuda més. Té moltes aplicacions que li permeten fer tot el que vulgui i el maneja més bé que cap altra persona amb vista. Fins i tot ella pot escriure whatsapps, mirar el correu , escriure pel seu facebook i també pel twiter sense l’ajuda de ningú.
Encara que això no sigui comparable amb tot el que poden fer les altres persones, la nova tecnologia a ells els serveix de molt i encara que sigui poc, els alegra ja que cada vegada depenen menys de les persones del seu voltant i per tant poden fer més coses ells sols, això els fa ser més lliures i sentir-se millor.
Una de les coses que em passa és que hi ha cops que dubto que no vegi, com tota la resta de la família família, ja que ho fa tot amb tanta normalitat i parla dels llocs que ha anat amb tants detalls que això m’impressiona, però serà que, com no ho pot veure, s’imagina el que li van dient les persones i ho dibuixa dins la memòria com a ella més li agrada.
Cristina