LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de petita que visc a Barcelona, i ara us preguntareu ? Vius a Barcelona ? vaig néixer a Barcelona i porto des dels 10 anys, a Vilassar de Dalt, ara el meu poble.
Va se l’estiu de 2004, quan la notícia va arribar a les meves orelles, quan els meus pares em van dir que marxaríem a viure fora, que deixaríem la nostra vida de Barcelona, i aniríem a viure al poble dels avis, per part del meu pare.

Aquella notícia va ser com si em caigués tot damunt, com si la vida se’m acabés en aquell moment, és clar, ara pensareu, que exagero una mica, però era ‘’petita’’ i per mi, el fet de canviar de ciutat, de casa, d’amics, de veïns, era tot molt nou.

Els dies passaven i la meva germana i jo, pensàvem idees per no haver de marxar d’aquell piset del barri de Montbau, i haver de deixar-ho tot, en pocs dies…

Cap idea servia, pels nostres pares, la decisió ja estava presa.

Les mudances van començar d’immediat, no podia veure com desmuntaven els mobles del pis,  com fèiem les caixes i havíem d’empaquetar-ho tot per deixar-ho ben llest i portar-ho rumb ‘’cap a la nova casa’’.

Vam arribar a Vilassar, al nou pis, i després de veure-ho vam pensar, que no estava tan malament com pensàvem..

Els dies van anar passar i vam començar el cole, ara, començava 5è de primària, i quan vaig arribar a l’escola I.E san Jordi, vaig pensar:’’ i si no faig amics ? i si no m’adapto bé ? i si no els agrado, i si…’’ bé, doncs tot eren preguntes sense respostes.

Al final vaig acabar fent amics, em vaig acabar adaptant, els vaig acabar agradant, i tots vam fer una pinya, i no van deixar que em quedés sola en cap moment.
Passaven els anys i jo, cada vegada em sentia millor, tenia amics, coneguts, un piset en perfectes condicions al centre del poble, què més podia demanar ?

Al cap de 3 anys, vam tornar a canviar de casa, i vam anar a viure a una casa molt més gran que el pis, i nostra, sense haver de pagar hipoteques i aquestes coses..
També vaig haver de canviar d’escola, i vaig anar a l’institut, tot el meu cap eren preguntes i més preguntes sobre com seria ‘’la meva nova vida a la nova casa, i al institut’’ millor se’m feia la idea perquè ja coneixia a molta gent al poble, i no se’m feria tan difícil haver d’adaptar-me, així va ser, he conegut a nova gent, nous amics, he canviat d’escola…
El millor és que encara conservem el pis de Barcelona, i els amics de tota la vida, que quan vulgui, els puc anar a visitar.

Però… si ara em preguntéssin de tornar a Barcelona, la veritat, es que no sabria que contestar..

Laura Masiques