LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, tenia hora per el dentista. Ja sabia al que anava, m’havien de posar ferros. Això no es que sigui plat de bon gust, perquè apart de que influeix en el teu aspecte, també requereix que hagis de treure’t alguns costums que tenies en el passat.

Anava amb la idea de que em faria una mica de mal quan me’ls posessin perquè algunes amigues que n’havien portat, m’ho havien comentat. Això va fer que tingués una mica de “por” al cos, durant tot el dia. Un cop allà, vaig asseure’m  a la sala d’espera, com diu el mateix nom, a esperar. Se’m va fer etern, fins que va venir la secretària i em va dir aquestes paraules: “Bé Marta, ja no podem esperar més. Et toca”. Després de sentir aquestes paraules, em va sortir com un acte involuntari el tocar-me les dents, perquè probablement, no podria sentir el mateix tacte en 2 anys, que és el temps que he de portar-los posats.

Vaig estar com mitja hora asseguda en una mena de butaca. Quan ja me’ls van posar, em sentia molt rara. És una sensació que mai havia sentit. És inexplicable. Has de passar per aquesta experiència per poder comprendre la raresa de portar un tros de ferro a les dents.

Gairebé no volia riure ni parlar aquell dia. No volia que la gent em veiés les dents. Tot i així, vaig reflexionar una mica i vaig dir que no em podria estar durant dos anys de la meva vida, amagant-me les dents. A part que no és res de l’altre món portar ferros, perquè pel que he vist, molta gent en porta o en portarà d’aquí poc temps.

Un dels inconvenients, és que no pots menjar tot el que t’agradaria. Al principi, has de deixar de banda les “gominoles” o bé una cosa que m’agrada molt, el fuet. Encara que si en volem treure un punt positiu de tot això és que tindré una dieta més saludable.

El primer dia, no he menjat gairebé res. No perquè no vulgui, sinó perquè no puc. A part de que tardo el doble del que tardava abans, hi han moltes coses que són incòmodes de menjar perquè has de mossegar bastant, i fa mal.

Encara que la gent diu que em queden bé, jo no opino el mateix. Això és psicològic, per tant encara que m’ho diguin molts cops o em diguin coses bones…quan tens una cosa ficada al cap, a vegades no hi ha res ni ningú que ens pugui fer canviar d’opinió. Suposo que amb el pas del temps m’acostumaré i acabaran per agradar-me, encara que sigui una mica.

He arribat a la conclusió que no val la pena estar tot el dia pessimista, com ho estic aquests primers dies. Les coses no canviaran. No me’ls trauran. Així que m’hauré d’acostumar i intentar seguir com abans. Com moltes amigues m’han dit, el resultat és el que compta, i encara que seran dos anys llargs, espero que finalment hagi valgut la pena.

Marta