PTAF
nuriamartinez | 2 abril 2014Fa més d’un any vaig començar 3r d’ESO molt enfadada, ja que ens havien barrejat a les classes i m’havien separat de quasi totes les meves amigues. Vaig pensar en queixar-me, fins i tot vaig dir-li a la meva mare que parlés amb els professors per veure si podien canviar-me, però al final vaig acabar pensant que no em farien cas i em vaig conformar amb la classe que m’havia tocat.
Cap al segon trimestre em van asseure al costat de l’Anna Xaubet, per mi una desconeguda que simplement coneixia de vista. Semblava molt tímida però a la vegada simpàtica. Va anar passant el temps i cada cop érem més amigues, m’ho passava genial a les classes i vaig descobrir que, quan la coneixes, de tímida no en té ni un pèl. D’altra banda estava l’Helena, que també va congeniar molt bé amb l’Anna, i com jo ja la coneixia del cole, ens vam fer amigues totes tres.
Actualment, segueixo a la mateixa classe, sent igual d’amiga, o més, de l’Anna i l’Helena. A les tres ens agrada dir-nos PTAF perquè un dia l’Helena va trobar un vídeo a Internet de tres noies negres que canten i ballen rap una mica “a lo cutre” i es diuen així. Ens encanta imitar-les i cantar les seves cançons plenes d’insults en anglès sense cap sentit.
Amb aquest escrit els vull agraïr tot el que em fan riure cada dia, i dir que gràcies a aquesta experiència m’he adonat que el què en un principi pot semblar una cosa horrible a vegades resulta ser una de les millors coses que et poden passar.
Núria
