LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez