La temuda anàlisi
| 10 desembre 2013Fa dues setmanes em van agafar tremolors a les mans, jo no li vaig donar importància ja que pensava que en un moment es passaria, però no, passaven els dies i jo seguia amb el tremolor. Cada vegada era més fort fins al punt de no poder escriure bé. La meva mare es va espantar i em va portar al metge, allà va començar tot.
Jo li tinc por a moltes coses: als gats, al foc, al silenci, a la foscor, però sobretot li tinc por a les agulles, no puc veure cap sense que m’agafin esgarrifances. Pot sonar absurd, ho sé, però no hi puc fer res.
A l’hora de anar al metge em van fer moltes proves i em van demanar que em fes una anàlisi, la cara que vaig posar ho va dir tot. Li vaig preguntar a molta gent si feia mal, o si et marejaves, tothom em deia que no era res, que era com una picada de mosquit, per molt que m’ho diguessin mil persones seguiria pensant el mateix. A la sala d’espera estava pàl·lida i quan em van cridar em vaig posar a plorar, era la primera vegada que em treien sang i no em podia imaginar aquella sensació sense que m’agafés por. Quan va acabar em vaig posar a riure, no havia fet gens de mal, no entenia com m’havia pogut posar tan nerviosa per allò que no era res.
Ara només falta els resultats espero que només sigui ansietat, perquè no aguantaria tremolar per tota la vida.
Adriana
