LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molts cops la meva àvia m’envia cartes, em deu arribar una a la setmana. Em fa molta il·lusió poder llegir una carta que la meva àvia ha escrit tans sols per mi, una cosa confidencial entre nosaltres dues i ningú més. M’agrada llegir-les, sí, però em fa molt de pal escriure-les. A cada carta que m’envia sempre em diu que li encantaria que jo li escrivís al meu torn, peró mai m’hi poso.

L’altre dia em vaig parar a pensar que, si a mi em fa il·lusió rebre una carta d’ella, a la meva àvia també li agradaria que jo li tornés un escrit, així que ho vaig fer, m’hi vaig posar i li vaig escriure una carta.

Avui m’ha arribat la seva carta setmanal i li ha fet molta il·lusió que li escrivís, l’esperava durant molt de temps, perquè en uns tres mesos jo no l’hi havia escrit res (ja sé pot semblar una mica egoïsta de la meva part, però no és el meu fort escriure), i m’ha dit que li agradaria rebre’n més sovint.

Això d’enviar-me cartes amb la meva àvia m’agrada, ja que ara es fa tot per sms o e-mails, i és com tornar una mica al passat, obrir un sobre i veure escrita la seva pròpia lletra a mà, guardarte-la en un racó i llegir-les sempre que vulguis obrint el sobre i sentint la seva olor.

Salomé