LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta