LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sentia dins meu uns nervis inexplicables. Em dirigia a l’aeroport on un avió em duria a Barcelona. Vaig fer el que se’n diu “Check-in” i vaig embarcar la maleta grossa, la petita me la vaig endur dalt de l’avió. En passar l’arc magnètic, sense problemes, em vaig trobar en una sala la qual suposo que es deia “d’espera” pel simple fet que, tal com diu el nom, és on esperes a que obrin la porta perquè pugis a l’avió. Vaig mirar el bitllet tres vegades, no volia equivocar-me de porta, sempre he estat molt despistada i amb els nervis, encara més. Porta 16-B, terminal 2, tot correcte. Vaig veure un parell de persones assegudes a les cadires que miraven cap a una pantalla on deia davant de quina porta seies. Hi vaig seure jo també, ara tan sols calia esperar. – Senyors passatgers, en 5 minuts obrirem les portes per embarcar -. Estava cansada, sentia que les cames les tenia esgotades de tant caminar. Havia estat un semestre fora, sense tornar a casa ni un sol cop. Alemanya m’encantava, però la idea de tornar a casa, d’estar amb la família i de veure els meus amics i amigues m’incitava massa com per quedar-m’hi més temps. –Senyores i senyors passatgers del vol 061021-KJ, ja poden preparar-se per embarcar. Sisplau, deixin passar abans als menors d’edat, gràcies -. Cada cop sentia més nervis dins meu, el cor em bategava molt fort, tenia infinites ganes de veure el meu pare i la meva mare.
-Gràcies, que tingui un bon viatge. – va dir-me l’hostessa. Tot en alemany, és clar.
Vaig passar pel “finger” fins arribar a l’avió, vaig buscar el meu seient. A la finestra, perfecte. Vaig guardar la maleta de mà a sobre meu, vaig seure al meu lloc i vaig tancar els ulls…
-Passatgers i passatgeres, els parla el comandant del vol 061021-KJ, hem aterrat a Barcelona just ara, el viatge s’ha dut a terme amb satisfacció, gràcies per la vostra confiança.
Vaig agafar les meves coses i vaig sortir de l’avió. Plovia una mica i el dia era totalment gris. Vaig estar almenys 10 minuts esperant la maleta embarcada i un cop la vaig tenir, vaig sortir de l’aeroport esperant veure els meus pares fora.
No els veia, estava nerviosa i a més a més cansada. No trobava els pares per enlloc fins que finalment, vaig veure a la meva mare plorant desconsoladament. Vaig córrer cap a ella deixant les maletes al terra. Vaig preguntar-li què li passava, quin era el motiu de les seves llàgrimes. Seguidament em va donar la pitjor notícia que podrien haver-me donat mai. El pare havia tingut un accident venint cap a l’aeroport. Tot el món em va caure a sobre, em vaig sentir tant culpable que vaig esclatar a plorar com una nena petita. Si jo no hagués tornat aquell dia, a aquella hora, tot això no hagués passat. Em sentia buida, impotent i molt desconcertada. Necessitava abraçar el meu pare com tenia pensat fer-ho, no podia aguantar la ràbia, no podia controlar els meus nervis. Vaig començar a suar. Em costava respirar i era com si el món tremolés. Em sentia totalment perduda…
-Senyora, es troba bé? Acabem d’aterrar a Barcelona. Necessita alguna cosa?
No entenia res, estava asseguda, al costat de la finestra i amarada de suor. Necessitava baixar de l’avió i córrer a buscar els meus pares. No vaig contestar, tenia por, plovisquejava i el dia era gris. Vaig anar corrents a agafar la maleta embarcada a Alemanya, la vaig agafar i vaig sortir corrents cap a fora. Davant meu tenia els meus pares, els dos, agafats de la mà, amb un somriure d’orella a orella. Vaig anar corrents cap a ells deixant les maletes al terra, i els vaig abraçar com mai ho havia fet.

Guillem