Nina
| 24 desembre 2012Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.
Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.
M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!
Gemma
