Més enllà de la llei civil
Josep Maria Espinàs, a El Periódico, dimarts, 14 de setembre del 2010
A vegades, es diu la paraula sorprès en defensa pròpia. Sabíem perfectament una cosa, encara que no fos amb tots els detalls, i quan ens l’anuncien diem que ens sorprèn.
La Comissió Adriaenssens ha informat de l’existència, a Bèlgica, de 475 denúncies presentades sobre abusos sexuals i que uns 500 religiosos o sacerdots són els culpables d’aquests abusos. Potser sí que una xifra tan gran no se l’esperava, però és impensable que el bisbe Danneels, que havia estat primat de l’Església belga, sigui tan ignorant de la realitat que s’hagi de quedar «sorprès». L’Església és un àmbit per on circula molta informació. La població civil sí que es pot haver quedat sorpresa.
Són delictes que durant molts anys han estat amagats, però ara alguns sacerdots, penedits o no, s’han decidit a reconèixer la seva culpabilitat en el cas.
No sóc psicòleg per poder intuir com pot haver viscut un altre bisbe, aquest de Bruges, que ha confessat que havia abusat del seu nebot des que el nen tenia cinc anys fins que va ser un noi de 18. ¿No se n’havia sabut res? ¿Tan poderosa és la influència que pot tenir un religiós, un rector d’església, un confessor, un mestre capellà sobre un menor que està al seu abast? ¿Com es pot mantenir el secret i la impunitat durant tants anys? No parlem d’algú que un dia té una relliscada, sinó de religiosos que es consoliden com a delinqüents. Els sacerdots dignes són molts, però n’hi ha que no s’han volgut comprometre, o han estat paralitzats per la jerarquia i l’al·lusió a rumors. Quan no es tracta d’un fet ocasional, sinó d’una conducta delictiva prolongada, el rumor serveix per desviar l’atenció de la veritat.
Quan el rumor era massa creïble, l’Església enviava l’abusador a un altre poble, a una altra diòcesi. Costa de creure. És com si un lladre que ha acreditat la seva condició fos enviat pels tribunals a una altra comarca en lloc d’obrir-li un procés penal.
Les comunitats cristianes estan indignades pels casos de pederàstia i per la passivitat de la jerarquia. Consideren que el silenci és còmplice. En l’àmbit del dret civil, aquesta protecció és delictiva. I els pederastes són sotmesos a la llei i a la justícia. ¿Per què els seglars sí i els religiosos no?
Potser la resposta és que existeix un Fur Eclesiàstic, independent del Codi Penal. Un privilegi inconcebible al segle XXI.
