LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau