LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa uns quants anys, que vaig decidir canviar la dinàmica de fer les coses a l’últim moment. En aquella època, jo era un jove inexpert de 3r de l’ESO, al qual no li agradava traballar més del compte i  feia sempre el mínim per aprovar, però, tot això va canviar en tan sols un dia.

M’en recordo perfectament d’aquell dia, 12 de febrer de l’any 2008, jo, l’Eustaqui només tenia onze anys. Em vaig despertar a les set del matí, com cada dia, i em vaig fer una dutxa, vaig esmorzar una magdalena, tot seguit em vaig dirigir cap a l’institut a bon ritme, travessant la ciutat de Badalona. Feia uns quants dies que no estava treballant a casa, i l’endemà tenia molts exercicis de deures, tenia planejat fer-los aquell mateix dia per la tarda, però, inesperadament, m’en van posar més i em vaig agobiar amb tanta feina. Aquella tarda vaig treballar molt per fer-ho tot, però, no vaig tenir temps. L’endemà, l’Agustí em va posar moltes faltes de deures, ja que era el meu professor de llengua catalana, i la major part dels deures que no vaig acabar eren d’aquella matèria.

Al arribar a casa, el Pepe, el meu pare, em va renyar molt en veure que portava tantes faltes de deures, i em va explicar: “No deixis per demà el que puguis fer avui”.

Aquesta frase, em va fer canviar per complet la vida, nou simples paraules que fan de tu una persona millor. A partir d’aquell dia, em vaig començar a aplicar i feia sempre els deures i els treballs el dia en que me’ls posaven, mai més s’em van tornar a acumular, l’únic que havia de fer era treballar una miqueta cada dia, i els meus resultats acadèmics van millorar molt.

Temps era temps, quan en un remot poble d’occident va brotar un ancià que requeria ser el pianista de la banda musical del poble. Decidit i orgullós, es presentà a les audicions festejades el proper matí. El culte se celebrava en un espai obert, ubicat al centre de la localitat.

L’agosarat jai, creuà entremig la multitud, i començà a tocar el clavecí. Els oients varen romandre muts durant l’acte. Al finalitzar, el vell baixà de l’escenari cofoi i satisfet, esperant tota classe de felicitacions, no obstant, li comentaren:

– No el podem agafar per practicar la tasca. Gràcies per la participació.

Al parar atenció, se n’adonà que no li havien transmès el que ell esperava, sinó que, més aviat, tot el contrari. L’havien rebutjat. Sense donar crèdit, abandonà l’escenari deixant un clima de desconcert i d’estranyesa. Seguidament, es dirigí cap a l’immoble on restava.

Durant el trajecte, es trobà amb una de les espectadores que l’havia estat atenent hores enrere. La jove li digué que la música que ell emetia era excessivament clàssica. Aquest, l’ignorà i seguí amb el seu recorregut.               L’endemà, el baró es presentà de nou al certàmen, exposant la mateixa melodia que el dia anterior. La conclusió va ésser idèntica, el van refusar. Descontent i emprenyat amb els seus pèssims resultats, decidí actuar una última vegada.

A punt d’actuar, el mascle observà el públic i es trobà amb la mirada de la noia i,  aleshores, s’inicià a tocar una cançó molt alegre i divertida, canviant completament el seu estil de música.                                                             L’efecte va ser gratificant, l’audiència s’alçà i l’aclamaren.                                                                                           Aquesta vegada, l’informaren que ja formava part del grup de música. Així mateix, l’avi s’adonà que tot i que tenia molta experiència, mai no havia de rebutjar el consell.

I conte contat, deu-lo per ben explicat.

Un dia, la meva millor amiga va venir a casa meva dient-me que m’havia d’explicar quelcom molt important. Em va sorprendre explicant-me que estava embarassada. No sabia què contestar fins que se’m va ocòrrer preguntar-li si volia tenir el fill. Em va contestar que ho havia parlat amb el seu xicot i que havien decidit que sí.

Em vaig preocupar molt i li vaig preguntar que de què viurien, sabent que cap dels dos tenia feina ni estudis. Em va contestar que això no era el més important, que ja trobarien una feina ràpidament, que ja trobarien un pis on viure i que ja se’n sortirien. Jo vaig intentar fer-li entendre que no era tant fàcil trobar feina sense estudis i menys una que els hi permetés pagar un pis. Li vaig dir que jo em plantejaria molt seriosament tenir el bebè sabent que no disposo de res. No em va voler escoltar, em va dir que no la volia recolzar i va marxar enfadada.

Uns mesos més tard, va haver d’anar a viure a casa de la seva mare, perquè cap dels dos havia aconseguit feina. La falta de recursos va provocar la ruptura de la parella i que tots dos acabéssin emocionalment malament. La criatura va acabar a càrrec dels seus avis i ells mai van poder encarregar-se’n.

El que vull transmetre amb aquesta història és que abans de portar una criatura al món has de tenir molt clar què li pots oferir tant a nivell econòmic com a nivell emocional.

Hi havia una vegada, una noia que es deia Aria. Vivia junt amb els seus pares a un poble petit situat a Galícia. Allà els seus pares treballaven en un camp de conreu on no guanyaven gran quantitat de diners per permetre’s moltes coses.

L’Aria era una noia molt desagraïda, mai valorava l’esforç que feien els seus pares per poder comprar-li molts capritxos. Els seus pares treballaven sempre molt dur en el camp, és passaven matí i tarda allà amb 30 minuts de descans per poder dinar, i arribaven a casa molt tard.

Els seus pares sempre li deien que tenia que treballar una mica i aprendre a apreciar l’esforç que feien, però ella mai ho feia, ja que no veia necessari treballar si els seus pares li pagaven tot.

Un dia va quedar amb una amiga seva que es deia Noodle, era una noia reservada i es comportava amb gran maduresa. L’Aria i la Noodle van parlar que volien fer en un futur. La Noodle sabia que volia treballar, i tenia molt clar tot el que faria, però l’Aria no sabia que fer, ja que vivia dels seus pares. Parlant del futur l’Aria es va adonar que tenia que començar a treballar, ja que no podia viure sempre dels seus pares.

Al cap d’uns dies, l’Aria va trobar una bona feina en la qual guanyava una gran quantitat de diners. Amb aquells diners que va guanyar ella li va donar una gran part als seus pares per tot el que havien fet per ella i així poder-los ajudar econòmicament, i després se’n va anar a viure més al centre i més a prop de la seva feina.

L’Aria va aprendre que no era bo dependre dels seus pares tota la vida i va començar a valorar més l’esforç que feia la gent per ella.

Hi havia una vegada un poble petit amagat entre les muntanyes, anomenat Vila de Cap, allà hi havia un institut molt bo, amb alumnes bastant intel·ligents. Menys en una classe, concretament, en 4rt C. Aquella classe estava formada per alumnes molt diferents entre ells.
Ja estaven a finals del primer trimestre, quan un dia l’Arnau, un noi poc atractiu, no molt alt, una mica gras, amb ulleres, el cabell castany, els ulls marrons, amant dels videojocs i poc sociable. Va haver d’anar al despatx del director, perquè va adonar-se de que estava sofrint assetjament escolar. Quan li va dir al director el primer que li va preguntar, va ser “I qui és l’agressor?”. El nen, li va contestar sense ningun problema, li va dir que era l’Amanda. L’Amanda era una noia bastant alta, prima, amb el cabell rinxolat i ros, amb el nas molt petit, però això no importava, ja que al tenir els ulls blaus ningú s’hi fixava amb el seu nas i per últim, era la noia més popular de l’institut, la qual només es relacionava amb gent com ella.
Quan el noi va sortir del despatx, el director va anar a buscar a l’Amanda per parlar amb ella, i buscar una solució, perquè no ho tornés a fer, el que se li va acudir va ser el següent, que anés a l’institut a la tarda durant una setmana per: fer deures, ajudar a recollir o netejar, etc.
Però no va pensar que una d’aquelles tardes l’Arnau també hi havia d’anar, ja que quasi mai feia els deures, i el castigaven per no fer-los
Va arribar el dimecres a la tarda i els dos nois es van trobar a l’aula de castigats, i un professor els va anar a dir que havien d’anar els dos a netejar el pati de l’institut.

Van baixar i quan estaven sols, el primer que va fer l’Amanda va ser demanar-li perdó. Van haver d’estar allà a l’institut durant 3 hores, fent diferents tasques entre ells dos, en aquell temps, l’Amanda va tenir temps de conèixer al noi, i l’Arnau va tenir temps de conèixer-la, i va veure que el nen no era tan avorrit com es pensava i que tenien moltes coses en comú.
Des d‘aquella tarda l’Amanda i l’Arnau, es van fer inseparables, i van aprendre molt l’un de l’altre. La noia va aprendre a no ser tan superficial, i el noi va aprendre a no ser tan tímid.
l’aparença enganya, d’un noi i una noia que es depreciaven, a un noi i una noia inseparables.

Eminem és un dels meus cantants preferits, ja que tots els seus èxits musicals són obres que reflexen la seva vida i narren un fet que l’ha provocat escriure un nou rap.

He escollit aquesta cançó per què em sembla molt motivadora i explicaré el perquè no n’he agafat una altra.

Aquest rap explica la història d’Eminem d’una forma que et fa reflexionar, ja que t’aconsella com actuar en diferents situacions.

En primer lloc, ens parla de viure el present al màxim. El propi autor diu el següent: ” No deixis escapar cap oportunitat i un cop arribis on vulguis, agafa-ho tot”. Aquesta oració vol dir que no deixis escapar cap oportunitat de fer el que t’agrada i que un cop arribis on volies ho aprofitis tot el que puguis.

En segon lloc, l’artista ens diu com va començar ell la seva carrera artística desde zero, escrivint diàriament, equivocant-se… i com és ara un dels artistes musicals més reconeguts de tot el món, amb una gran quantitat d’èxits al darrere.

En conclusió, de ” Till I Collapse” m’agrada tot, i com a nou títol em sembla molt bé l’opció de ” Esforç Màxim”, ja que aquestes dues paraules resumeixen perfectament el missatge que volia comunicar Eminem, el de no rendir-se mai.

En John és un noi Anglès de 21 anys que ha vingut de Londres a Barcelona per fer un Erasmus. Ell estudia la carrera de fotografia i editors de la imatge. No enten ni coneix la llengua catalana, però vol aprendre a parlar-la.

Des de petit, ha tingut petits problemes de dislexia, però amb esforç ha anat superant-se a si mateix. Tot i tenir un repte encara més difícil que qualsevol altre, el qual és aprendre un idioma alhora de fer classes a una universitat, ell s’hi esforça per millorar.

En John ha llogat un pis juntament amb uns companys que no parlen, cap ni un, el mateix idioma. Els companys els hi sembla que en John és un noi atrevit, perquè és complicat adaptar-se a un altre entorn, una altra cultura, així que admiren el seu esforç i sempre l’ajuden en el que necessiti.

A mesura que van passant els dies, en John va adquirint més i més vocabulari del catalài encara que sembli broma, segueix amb les mateixes notes que a la universitat de Londres.

De sobte, on ell practica l’esport d’escalada, coneix a una noia amb el nom de Neus. Ella també té com a hobby l’escalada i, al no ser gaires en l’espai esportiu, es posen a parlar. En John ja sap més català, però tot i això, com que la Neus sap parlar perfectament l’anglès britànic, decideixen parlar aquest idioma. Després d’estar més d’una hora parlant i coneixe’s l’un i l’altre, en John li diu a la Neus que ha de marxar. Així que es donen dos petonts i s’acomiaden.

Tornant cap a casa, el noi es dona compte que té una nota escrita a la motxilla d’escalada. Para un moment en un banc i la llegeix: – No sé si t’hauràs adonat de que porto més d’un dia en aquest centre. Jo segueixo els teus moviments amb la mirada i veig que l’escalada t’apasiona de veritat. Espero, algun dia, poder parlar amb tu, ja que jo sóc molt vergonyosa.- En aquell moment ell es queda impactat, sense saber que dir o pensar. Tot i això, ell intenta seguir com si res.

Cada Dilluns i Dimecres ells continuen anant a escalar sols i la Neus sap que en John ho havia llegit. Així que, un Dilluns, al rocòdrom, tots dos declaren el seu amor davant l’altre. Dia 29 d’Octubre de 2017 comencen la seva relació.

En John continua amb el seu Erasmus, però tca el dia de marxar. Ell havia après l’idioma, gràcies al contacte verbal amb altres persones. Es va adonar de que amb esforç i dedicació, res és impossible. A la fi, dia 23 de Gener del 2018, tornen ell i la Neus cap a Londres, on l’espera la seva família.

Feia un bon dia a la petita i reduïda atmosfera dels Garcia. Aquell nou dia es presentava com un més; les hectàrees que rodejaven la seva masia eren cobertes de verda vegetació, mentre que el cel era de color vermell ataronjat pels rajos solars que hi arribaven des d’un punt llunyà de l’univers. Les gallines, despertes abans que el sol es mostrés tímit darrere dels llunyans turons, acompayaven amb els seus càntics estridents el despertar de la potser, menys unificada, família de la Catalunya oriental.

En Marc, en canvi, no va llevar-se escoltant les melodies animals, sinó que portava despert un parell d’hores. Des de feia uns dies, la relació entre ell i la seva família s’havia refredat exponencialment. La quantitat de treball a la que el sotmetia el seu pare, l’afecte massa abrumador de l’àvia i els problemes d’entesa que tenia amb l’avi van causar la seva anada. En Marc se n’havia anat.

El camí que el benjamí del clan va prendre seria un viatge emocional que el faria replantejar-se l’essència de la vida. A mesura que les formes dels arbres es convertien en taques desenfocades i la civilització adquiria l’estatura d’una formiga durant el seu camí, la culpa pel tracte que havia estat donant guanyava terreny al seu cervell, perquè ell era conscient de que no tenia cap excusa. Les roques guanyaven les formes de persones i el murmur del vent li recordava a la càlida veu de la seva àvia. Tot li recordava a ells.

Sense adonar-se, en Marc havia donat mitja volta i una llàgrima li queia de l’ull. La immensitat de les estrelles l’acompanyava en un acte de valentia i empenediment, creient haver descobert la importància dels seus familiars i disposat a canviar.

Un carruatge de cavalls negres aguardava l’entrada de la masia, i un cos descansava pàl·lid sota la llum de la lluna, rodejat de les cares familiars que el protagonista, desorientat, va identificar com a avi i pare. No va tardar en comprendre el que havia passat; l’àvia se n’havia anat. En Marc va caure desplomat als braços del seu pare i en un intent de secar-se les llàgrimes, va mirar el cel, on una estrella brillava més que les demés.

Va tancar els ulls i es va eixugar un altre cop. Ara havia descobert l’essència de la vida.

Pot ser que una cançó et provoqui la sensació de que trobes a faltar un lloc?

Si, és posible, i Pastís Fred, (de la banda sonora de Portal) és un exemple excel·lent. Per entendre com pot ser que aquesta cançó et provoqui una sensació d’enyorança necessitem una mica de contexte: aquesta peça sona al final d’un videojoc (Portal), aquest és realment bo, és una experiència molt bonica i acollidora. Aixó fa que, al final, quan sona aquesta peça, sàpigues que ja s’ha acabat, i que trobis a faltar les aventures amb els altres personatges.

Dit això, la cançó en si és una obra d’art, una melodia molt trista, tranquila, que et recorda tots els bons moments que has passat. I la veu, és simplement impressionant, pot ser que aquella hagi sigut la millor veu que he escoltat mai. La lletra és també impressionant, descriu perfectament el viatje que has fet juntament amb els altres personatges.

En conclusió, Pastís fred és, simplement, una de les millors cançons mai fetes, però recomano jugar al joc abans de sentirla.

Aquesta setmana es van fer uns canvis a la clase i van asseure a la Laia i a en Joan junts, dos nois ben diferents. Ella, tímida i introvertida, no destacava en res. Ell, en canvi, era un noi amigable i divertit que tothom coneixia. La Laia no acostumava a treure bones notes, mai intervenia per por a equivocar-se.

Quan el professor va arribar, els nois van treure uns exercisis molt complicats que ningú havia conseguit resoldre, excepte la Laia. En Joan, en adonar-se’n, van dir-li:
– Ostres Laia, no sabia que eres tan bona en càlcul!
– Bé… la veritat és que no, de segur que les respostes estan malament.

Llavors el professor va començar amb la correcció:
– Algú sap la resposta del primer exercisi?
En Joan, en veure que la Laia no deia res, va dir-li a cau d’orella:
– Vinga Laia, aixeca la mà! Estic segur de que ho tens bé.
– No, de veritat, és igual, es que em fa vergonya equivocar-me… si tan segur n’estàs, respon tu.
Decidit, en Joan va alçar la mà per respondre:
– Professor, la resposta és 10.
– Molt bé Joan, aquest problema era realment complicat.
– Ho veus Laia? Ara et toca a tu. No has de tenir por a equivocar-te.
– Jo t’entenc, però…
– Escolta’m. Tard o d’hora hauràs de perdre la vergonya. No t’ajuda en absolutament res. Vinga, aixeca la mà!
La Laia va dubtar, però en Joan va alçar-li la mà.
– Laia? Endavant. Quina és la solució? – va dir-li el professor.
– És 15.
– Correcte, ben fet. Tens un positiu.
I aquí va ser quan la Laia va adonar-se’n de que en Joan tenia raó. La vergonya ens l’hem de treure, encara que costi; ens hem de llançar a la piscina i descobrirem un món fins aleshores inexplorat.