LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La sèrie que recomano mirar a adolescents i a tothom que li sembli interesant l’argument és “l’amistat entre fils “. He escollit aquesta i no una altre per diferents motius que ara explicaré.

L’argument d’aquesta saga es basa en cinc noies que es coneixen i es fan amigues en una operadora de telèfons a l’edifici més famós de Madrid. Allà, viuran moltes experiències.

En primer lloc, la recomano perquè reflecteix molt bé com era la vida abans en l’àmbit de la societat, i en com ho és ara. D’aquesta manera, fa que apreciïs més la vida i l’època en la que hem viscut, ja que no ens hagués agradat viure de la forma que ho feien aquestes noies.

En segon lloc, el que és molt característic d’aquesta sèrie és l’amistat que tenen entre elles, ja que s’han ajudat en tot momento i hi han estat juntes quan alguna tenia un problema.

En tercer lloc, la recomano, perquè és molt original i interesant, ja que mai havia vist una saga que tractés sobre el masclisme de la manera que ho fa aquesta.

Per últim, “las chicas del cable”, et farà desconectar de tot i disfrutar per uns instants d’aquesta sèrie i que a la vegada podràs sentir com vivía la gent, però sobretot les noies als anys ’20.

Aquesta pel·lícula és la meva pel·ícula preferida, en ella podem veure sed de venjança, confiança, valentia i sobretot llibertat, parla molt de la llibertat i deixa ben clar que la llibertat no la pot frenar ningú, ni la pròpia mort.
La història té lloc a Escòcia, on trobem un poble petit d’escocesos de baix estament social. El protagonista és un nen petit, el cual li maten al seu pare a la guerra i el seu tiet es fa càrreg d’ell i el porta a Anglaterra. Quan aquest ja és gan torna al petit poblat d’Escòcia. Aleshores tots els poblats eren controlats per els soldats del rei. En Wallace s’enamora d’una noia profundament, però per problemes amb els soldats l’acaben matant. Wallace no triga en reclutar un exèrcit i lluitar contra el rei. Els homes que lluiten amb Wallace i ell mateix expliquen que la llibertat no és res que es pugui treure i que ho demostraran. Al final de la pel·lícula hi ha una frase que tinc grabada en la ment que diu:
-Me podréis quitar la vida, pero nunca me quitaréis la libertad.

Recomano la pel·lícula “No respires” sobretot a la gent que li agrada la intriga, la por i el no saber que pot passar. És una pel·lícula molt interessant que et sorpren a cada moment. Quan penses que passarà una cosa, la hisòria fa un gir que no t’esperes.

Pot ser amb el nom penses que és la típica pel·lícula de fantasemes i coses paranormals, però no és així. La història tracta d’uns lladres que volen entrar a robar a la casa d’un avi que viu sol i, soposadament te molts diners amagats. L’home és cec  i esta sol. Seguramentb si t’expliquen aquesta situació penses que no serà res de l’altre món, que els lladres entraran, mataran a l’avi, agafaran els diners i pot ser després hi haurà succesos paranormals i s’acabarà així, però és tot el contrari.

El que no t’esperes al començar amb aquesta pel·lícula és que són els lladres els que hauran d’escapar de l’avi per poder sobreviure.

No està indefens i el que guarda a casa seva no només són diners, sinò que també hi ha molts secrets amagats darrere d’una porta que sempre esta tancada. A mesura que passa la història vas descobrint més coses sobre cada personatge. Saps la raó per la qual els lladres fan això i gira els papers, ja que normalment sempre t’esperes que els lladres siguin els dolents.

El mon “No respires” va perfecte per aquesta història, la qual en moltes ocasions et deixa sense respiració.

La veritat, és que jo personalment sóc una amant de la música, m’encanta escoltar-la a qualsevol moment del dia. Potser també sóc una mica inexperta sobre el tema, ja que mai escolto l’actualitat musical ni reconec les veus dels cantants, però us puc assegurar que la ser apreciar i disfrutar.

Escolto música de molts tipus, sempre passo d’un extrem a l’altre, però la cançó que m’ha captivat des de que tinc ús de raó ha sigut “When we were younger“. El tema va ser creat pel grup SOJA, l’any 2012.

Hi ha molts motius pel qual l’he triat, però el principal, ha estat les sensacions que em transmet quan escolto la seva lletra. La cançó tracta del pas de l’ésser humà per la vida, i el descriu com un trajecte fugaç, egoista i inútil. Ens retreu com vivim en una societat individual, on només ens preocupem per nosaltres mateixos i pels nostres interessos. Se’n burla de què les persones quan som joves i innocents ens pensem que tenim les cadenes per controlar la vida. En canvi, quan ets adult comprens que la vida és impredictible i sempre t’acabarà dominant.

Per tant el missatge final que ens volen donar és que visquis i aprofitis cada moment, que tot a la vida canvia. M’he adonat compte que la cançó reflecteix moltíssims aspectes de la vida molt difícils de transmetre i trobo també que tota ella és molt caòtica, però de fet l’he escollit per aquest motiu, ja que la vida és això mateix, preguntes que no aconseguiràs respondre.

Actualment, hi ha molta gent que deixa pasar el tren i no aproxima les oportunistas que se li presenten. Hi havia una vegada un noi jove al qual el seu pare va aconseguir un lloc de treball com a director de marketing d’ un diari molt famós arreu del món, el noi, finalment va rebutjar la feina perquè pensava que ell mereixia més.Temps més tard, els seus veíns van trobar-li una feina com a director de la “Pompeu Fabra”, la qual també va rebutjar dient que no l’ atreia la idea. Una altra vegada va poder treballar al costat de “Messi” per`tampoc va acceptar, aclarint que. o li agradava el futbol. El noi, ara home,havia rebutjat moltíssimes ofertes; model, professor, director d’ Universitat, informàtic… i no va acceptar cap.
Finalment ; quan es va veure entre les cordes va acceptar sense miraments una feina com a escombriaire.
La moralitat d aquesta faula es bén senzilla; hem d aprofitar totes les oportunitats que s’ ens presenten i no em de deixar pasar el tren.

Un dia,la Sara havia començat a fer unes classes de patinatge, perquè les seves amigues també ho feien. La Sara era la millor de totes,perquè ho feia bé,però quan va començar,no s’enrecordava de res i les amigues mai li ajudaven. Va haver una noia que li ensenyava i feien els entrenaments juntes. Al que ningú savia era que la Sara no havia fet mai patinatge.
La Sara no li sortia bé,perquè feia molt de temps que no patinava i era el seu dia de la mala sort. Va parlar amb la seva professora per el motiu del patintge, i es va sorprendre. La noia va estar molt preocupada pel patinatge, però quan va començar a aprendre, ho feia millor.
Els dies passaven i la Sara estava trista,perquè ningú de la seva família li recolzava i no els interessava l’esport que la Sara feia. Només les seves cosines i la seva germana li ensenyaven,fins que un dia,la Sara va fer una competició i va guanyar un trofeu. Una de les amigues li havia tret el trofeu i s’ho havia quedat ella. També li havia trencat el trofeu davant d’ella i va començar a plorar,i deia que era el seu pitjor dia per la mala sort.
Dies després, la professora li havia donat el trofeu que li pertanyia a la Sara i li va explicar que l’altre trofeu era de la amiga que s’el va quedar i va estar molt contenta.
Després dels dies succeïts,totes les amigues van estar recolzant a la Sara,van començar a ajudar-la i feien els entrenaments juntes. La noia que li havia trencat el trofeu,li va perdonar i vam ser les millors amigues per sempre.
Al més següent,la Sara va començar a guanyar molts trofeus i van fer moltes competicions per tota Espanya i per tota Europa.
La Sara deia que eren els seus millors dies de la bona sort. Finalment,tothom savia que la Sara tenia un talent que era el patinatge i la gent d’aquella petita ciutat va començar a parinar lliurement i tranquil·lament. I la Sara va ser coronada com la persona més patinadora del món i l’estimaven molt.

Jo he anomenat Motivació a aquesta cançó, ja que et dona força en els moments claus, complicats o importants que consideris de la teva vida, el qual aquesta força t’ajuda a no rendir-te.

aquesta obra musical em dona força, energia en els moments que jo consideri important per  a mi, em motiva a acabar el que ja he començat sense deprimir-me. el ritme de la cançó, la lletra, la veu, tots aquests aspectes són els que m’ajuden a finalitzar els que m’ajuden a finalitzar els aspectes importants.

jo penso que la seva lletra comença parlant sobre la injustícia  de la nostre vida, el moment en el que tu estàs treballant i les altres persones (amics) jugant (el qual fa referència a algú treballant i els seus amics, companys o familiars estiguin descansant), i quan vas a dormir penses en que fer per canviar aquesta injustícia, però et despertes i recordes que tot és un somni.

la torada ens explica, que no et rendeixis i segueixis treballant en allò que t’agrada per poder arribar al teu objectiu, sense mai rendir-se, que sempre tindràs a algú, familiars, amics o coneguts donant-te suport en el teu objectiu.

el final parla sobre el moment en que el teu objectiu es compleix, i en aquell moment serà quan puguis gaudir del teu treball, ja que no t’has rendit mai i has pogut obtenir el que volies.

LES CONDICIONS DE LA VIDA

La cançó “El tren del temps”, la que he titulat com ” Les condicions de la vida” és la que he escollit com el tema que em motiva, perquè hi ha versos que per mi són veritats i també, perquè em transmet un consell que el puc fer servir tota la vida.

Txarango parla sobre algunes situacions que et poden passar al llarg de la vida, aquestes anècdotes són, com diu el hit: “I veure com desperta  el dia”, o, “cantar cançons a la lluna plena”. Apart de dir dificultats també hi ha un vers que et fa ser feliç:”Riure de no de la broma de sempre”.

“El tren del temps” em motiva, perquè els versos: “Ja sé que ens trencarem, que ens cau a terra el món, ja sé que plorarem i que podrem perdre-ho tot”; aquesta estrofa explica que tot et pot anar de la pitjor manera, però per exemple la següent és així:”Per sempre no hi ha res i el tren del temps no frena, es refereix a que no et capfiquis amb una cosa dolenta, perquè patiràs i el temps no para per tu. Aquests trossos són els que m’agraden més, que em motiven a tirar endevant a la vida.

Per acabar, m’agradaria aclarir per què he posat aquest títol, bàsicament perquè m’ensenya condicions que segur que hauré d’acceptar durant la vida sinó les he acceptat encara.

He escollit la cançó de Viva la vida de Coldplay. L’he escollit perquè desde que era petita m’ha encantat, no especialment pel que diu la lletra, sinó perquè als segons d’escoltar-la em transporra directament a tota la meva infància i sento una estranya barreja entre nostàlgia i felicitat.

Parlant una mica del gruo, Coldplay és un grup britànic de pop-rock format a Londres el 1996. Els integrants del grup són: El Chris Matin, el Jon Buckland, el Guy Berryman i per últim el Will Champion. Entrre les seves cançons destaquen Yellow, Viva la vida, Paradise, A sky full of stars, etc.

El tema m’aporta molts records i valoro moltíssim que m’aconsegueixi fer sentir molt, trobo que és increïble. N’hi ha un record que destaca per sobre de tots. Em recorda a la gran estima que tinc a la família amb la que he passat totes les vacances d’estiu  de la meva infància. Sempre posaven aquesta cançó i m’ha i m’ha marcat. Al escoltar-la, ràpidament em venen a la memòria els mil moments rient i divertint-nos a tots els llocs que hem anat, especialment als llocs de platja, que eren els que més ens agradaven a tots, contemplàvem les postes de sol i miràvem les estrelles per la nit diàriament i era preciós. Com que en aquests moments hem perdut bastant el contacte amb ells, em fascina que tan sols posant aquesta melodia tingui tots aquells moments amb mi i pugui tornar a sentir-me com una nena petita, sense cap mena de preocupació.

No conec al 100% el significat de la seva lletra, però el que sí que sé es que tracta d’una persona que ho tenia tot in que d’un dia per l’altre es troba que ja no té res. El que t’ensenya es que no et regalaran mai res, que has de lluitar pel que vols i mantenir-ho allà, perquè la vida no es gens fàcil i sempre et trobaràs amb situacions que et fan caure i tens que fer el possible per no perdre-ho tot, com li passa al protagonista.

Es tenen que valorar molt les petites coses (com en el meu cas aquesta cançó) que tenen el poder d’aconseguir que t’oblidis de tot el que et rodeja i que et faci concentrar-te únicament en un record o sentiment feliç. És important intentar buscar-ho a la vida, perquè farà d’alguns moments durs una mica millors.

Em considero una gran amant de la música i la seva cultura. Per aquest motiu sempre he sigut de les que han pensant que quan les cançons envelleixen són més boniques; perquè t’aporten un sentiment de nostàlgia que no poden aconseguir les actuals.

Per aquesta raó és per mi una satisfacció escoltar “Piano Man”, on Billy Joel creix d’una manera incommensurable. Agafa el seu fracàs i el converteix en un tema pels perdedors, que al 1977 arrassa a les discogràfiques i captiva al públic amb una harmònica, un piano de cua i una veu ronca.

Al meu entendre és una dels millors temes de l’època, musicalment parlant; tant per la seva lletra humorística com per les harmonies i composició musical simple i repetitiva, la qual l’autor se’n avergonyeix.

Després d’un mal contracte discogràfic, decideix apartar-se de la indústria musical. Comença a treballar tocant el piano en un bar decadent, on s’hi fa amic de molts clients habituals, els quals sempre li pregunten què fa en un lloc així amb aquell talent. Crea fama entre treballadors que van a escoltar-lo després d’una jornada esgotadora. Al final, Billy, decideix compartir la seva experiència amb melodia i lletra, que descriu els habituals del bar que d’una manera o altra han experimentat algun tipus de fracàs.

Per això, per mi és tan emocionant. És el fracàs recreat  en un hit, que actualment segueix sent la més escoltada dels seus discos.

Per altra banda, li tinc una una gran estima ja que sempre em recorda a la meva germana amb la que salto i canto per tota la casa quan sona “Piano Man”.

Per acabar, voldria destacar com Billy Joel va descriure el seu fill (com ell diria) en una entrevista:” Vaig aconseguir el somni de molts pianistes asseguts davant les tecles de marfil en un bar qualsevol; vaig canviar l’olor de l’alcohol i el soroll dels glaçons pel sabor de l’èxit i els espetecs dels aplaudiments. No obstant, em sento obligat a tocar, una vegada rere l’altra, la cançó nostàlgica sobre els dies que visqué aquell home al piano”.