LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquesta setmana es van fer uns canvis a la clase i van asseure a la Laia i a en Joan junts, dos nois ben diferents. Ella, tímida i introvertida, no destacava en res. Ell, en canvi, era un noi amigable i divertit que tothom coneixia. La Laia no acostumava a treure bones notes, mai intervenia per por a equivocar-se.

Quan el professor va arribar, els nois van treure uns exercisis molt complicats que ningú havia conseguit resoldre, excepte la Laia. En Joan, en adonar-se’n, van dir-li:
– Ostres Laia, no sabia que eres tan bona en càlcul!
– Bé… la veritat és que no, de segur que les respostes estan malament.

Llavors el professor va començar amb la correcció:
– Algú sap la resposta del primer exercisi?
En Joan, en veure que la Laia no deia res, va dir-li a cau d’orella:
– Vinga Laia, aixeca la mà! Estic segur de que ho tens bé.
– No, de veritat, és igual, es que em fa vergonya equivocar-me… si tan segur n’estàs, respon tu.
Decidit, en Joan va alçar la mà per respondre:
– Professor, la resposta és 10.
– Molt bé Joan, aquest problema era realment complicat.
– Ho veus Laia? Ara et toca a tu. No has de tenir por a equivocar-te.
– Jo t’entenc, però…
– Escolta’m. Tard o d’hora hauràs de perdre la vergonya. No t’ajuda en absolutament res. Vinga, aixeca la mà!
La Laia va dubtar, però en Joan va alçar-li la mà.
– Laia? Endavant. Quina és la solució? – va dir-li el professor.
– És 15.
– Correcte, ben fet. Tens un positiu.
I aquí va ser quan la Laia va adonar-se’n de que en Joan tenia raó. La vergonya ens l’hem de treure, encara que costi; ens hem de llançar a la piscina i descobrirem un món fins aleshores inexplorat.