LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’Àlex, un jove de Madrid, va unir-se al club esportiu de Móstoles, un equip d’allà. En aquest hi havia molts bons jugadors, però entre tots, el que més destacava era en Xavier.

En els primers entrenaments, l’Àlex no en donava una, i això va fer que en Xavier el menyspreés com a jugador. També l’entrenador no comptava gaire amb ell, ja que pel moment el futbol no se li donava gaire bé, així que el jove solia estar a la banqueta. Després d’un mes, l’Àlex començava a millorar, ja que s’esforçava molt per fer-ho, però en Xavier seguia menyspreant-lo i seguia pensant que ell era el millor jugador de l’equip.

Ja a la segona meitat de la temporada, l’Àlex havia millorat molt, i l’entrenador començava a comptar més amb ell pels partits, però en Xavier seguia pensant que era un mal jugador, fins que un dia, l’entrenador va anunciar la plantilla que sortiria de titular en un partit que era bastant important per a ells, en el qual l’Àlex ocuparia la posició d’en Xavier i ell aniria a la banqueta. En Xavier, indignat, es va dirigir a l’entrenador i li va preguntar que com un jugador tan important per l’equip com era ell, havia d’estar a la banqueta. L’entrenador, li va respondre amb una única frase que mai oblidaria “intenta ser millor en el que t’agrada, però, però mai creguis ser-ho“. Amb aquesta frase va acabar la seva conversa, i en Xavier no va tenir més remei que callar-se i tornar-se’n a la banqueta.

Finalment, va decidir anar-se’n de l’equip i, ja que des d’aquell dia no va tornar a jugar.

Segur que molta gent ha perdut a la seva parella per no haver-li dedicat el temps necessari. Aquesta experiència també l’ha viscut el cantant Bruno Mars i ens ho explica amb la cançó “When I was your men” (traduida al català: Quan jo era el teu home).

El títol d’aquesta cançó ja parla per si sol i ens dóna una idea del que tracta la lletra.

El text d’aquest hit, l’autor ens parla que quan estava en una relació sentimental, ell no li va fer prou cas i no a passar el temps necessari amb la noia. I per aquest motiu ella el va deixar i ara la jove té un nou company. Per això, el cantant s’arrepenteix de haver-la  perdut per ser egoista, tot i que accepta la ruptura i ell només vol que ella sigui feliç.

Encara que jo no hagi viscut cap experiència com la que ens proposa al single, m’agrada molt. Hagués pogut triar altres cançons d’aquest cantant que són més alegres i tenen més ritme, però finalment m’he decidit per aquesta ja que penso que és la que transmet un missatge molt bonic. A part del missatge que transmet, també m’atrau el ritme lent i la tranquil·litat que em transmet  a causa de que només escoltem el piano i la veu de’n Bruno.

Aquest cantant d’origen hawaià el vaig conèixer quan tenia uns deu o onze anys perquè el seu nou hit “The Lazy Song” es va posar de moda. Mars canta diversos gèneres musicals com el pop, el hip hop,… i toca diversos instruments com la guitarra, la bateria, l’ukelele, el piano,…

Ell va compondre aquesta cançó l’any 2013 i, encara que ja fagi molts anys del hit, el segueixo escoltant freqüentment i crec, que mai em cansaré.

Finalment, he decidit posar-li aquest nou títol perquè crec que expressa molt bé la idea global de la lletra.

A la primavera, quan apareixien les flors i la fina pluja queia al prat la muntanya sembalva un medi poc hostil i tranquil i es convertia en el nucli de la vida salvatge. El clima sempre era suau i la seva atmosfera gairebé màgica amansia la bèstia més ferotge. Tot sempre eren riures, pau i alegria, a la primavera i a l’estiu, però a la tardor i a l’hivern tot canviava. Les fulles queien i creaven un paisatge moribund. Els arbres secs, el vent impetuós i les pluges torrencials o la neu glaçada convertien el lloc que havia estat tant pròsper i meravellós en un malson.

A la muntanya, vivia un ratolí anomenat Rava que sempre havia estat molt tancat, desagraït i poc amable amb els altres animals. Mai no compartia res, era molt gelós i a vegades abusiu. Un dia de tardor, quan gairebé era hivern es va desencadenar una pluja ferotge acompanyada de vents que serien capaços de tombar un arbre si s’ho proposaven. Al prat un altre ratolí que havia perdut la seva casa caminava com podia buscant un lloc on refugiar-se. En veure una llum a la llunyania va córrer espernçat cap a ella. Havia arribat a la casa d’en Rava. El ratolí va trucar a la porta amb molta delicadesa i va dir amb un to de veu desesperat però tranquil: “sis plau deixeu-me entrar, fa fred tinc gana i he perdut la meva casa, sis plau tingeu-ne pietat”. Rava es va quedar mirant la porta en silenci. Al poc temps i sense haver-ho pensat gens Rava esclatà i digué: “no deixaré pas passar a gent com tu dins de casa meva, ja pot estar diluviant que no penso deixar-te passar ratolí insolent”. El ratolí va sortir quasi plorant i va seguir caminant moribund pel bosc allunyant-se de la casa.

Aquella mateixa nit el seu tronc va començar a tremolar, l’aigua entrava per finestres i portes, el vent entrava per totes parts i ho regirava tot. Després de tot el caos Rava va despertar atordit. Havia perdut la seva casa i no tenia on anar. La tempesta empitjorava hi havia de fer alguna cosa. Corrents va marxar de lloc on havia estat la seva casa i, porta per porta va anar a demanar ajuda. Ningú li va obrir la porta perque ell sempre l’havia tancat. Desesperat i veient que no rebria cap ajuda va seure a les arrels del roure que hi havia a prop seu i va començar a reflexionar. Si mai no  ajudava a ningú cap persona l’ajudaria a ell.

el meu pare es cantautor, el tema que he escollit és seu, en concret un que em va dedicar, per aquesta raò és important per a mi, i cada vegada que l’escolto sento una mescla agredolça de sentiments.

El títol de la cançó el vaig posar jo quan me la va ensenyar, és la frase que es repeteix al final de la tornada. Quan era petit pensava que totes les cançons s’havien de dir així. Ell havia pensat un nom completament diferent, però, ja que la cançó era per a mi, es va quedar amb el que vaig proposar.

La lletra es dirigeix a mi en primera persona, i m’aconsella que sigui feliç i que no deixi que res em reprimeixi o m’espanti. De totes maneres a la tornada em diu que segueixi el meu instint i que no el faci cas, volent dir que soc jo qui ha de decidir com vull viure la meva vida. Durant els seguents versos repassa les etapes de la vida i acaba parlant de la mort.

Quan era petit no m’importava gaire aquest últim tema, però a mesura que han anat passant els anys m’ha anat afectant cada cop més fins que he arribat a la conclusió de que no he de témer el que encara no ha arribat, tot i que encara sento respecte vers la mort crec que es el moment de que afronti el que tothom té preparat per al seu futur i viure la vida sense anguixa, tal com m’aconsella el meu pare a la seva cançó.

“Don’t stop me now” és un single del grup de rock “Queen”, format el 1970, que encara segueix actiu malgrat la pèrdua del seu cantant, Freddie Mercury, el 1991 i l’abandonament del baixista John Deacon el 1997.

Amb el pas dels anys, el seu ús en diversos anuncis publicitaris, programes de televisió i pel·lícules, ha fet que guanyi molta popularitat fins convertir-se en un dels càntics més famosos de “Queen”.

Aquesta melodia, simplement em transmet alegria i ganes de moure’m ja que, segons diversos estudis, “Don’t stop me now” és la cançó més feliç de la història, és a dir, la que transmet més felicitat. Aquesta sensació que em provoca a l’escoltar-la és gràcies al pas que fa el cant d’una tranquil·litat absoluta fins a un estat de bogeria roquera que m’envaeix el cos.

Va ser escrita per Freddie Mercury quan estiuejava a Montreux, Suïssa. L’himne parla sobre el que pot arribar a fer el cantant quan està feliç i s’ho passa bé. Posa exemples com que viatja a la velocitat de la llum, que pot desafiar a les lleis de la gravetat, etc.

Brian May, guitarrista del grup, va ser el més perjudicat a l’hora d’interpretar aquesta melodia, ja que només va participar a la gravació d’aquesta executant un sol de guitarra. Per aquest motiu, May ha declarat en diverses entrevistes que aquesta és una de les pitjors barcaroles de la banda.

Finalment, un altre títol disponible per aquesta cançó podria ser “I am capable of everything” (sóc capaç de tot), ja que l’autor, com ja he comentat abans, creu que pot arribar a fer actes que, per als humans, poden ser impossibles.

Al llarg d’una setmana podem arribar a escoltar moltíssimes cançons per motius molt diferents, però sempre hi haurà una que l’escoltarem més que les altres, perquè ens aporta unes sensacions que les altres no ens podran donar. Tots tenim una cançó que ens fa sentir vius, que ens dona forces per continuar endavant, la meva és Wonderwall, d’Oasis.

La primera vegada que vaig escoltar-la va ser a Camden Town, a Londres, ja fa tres anys. Estava passejant amb la meva família quan vam veure un home tocant la guitarra i cantant; ens vam aturar a escoltar-lo. No vaig reconèixer la cançó perquè mai l’havia sentit abans, però la melodia, el ritme i la lletra em van atrapar des del principi. Va ser un moment realment màgic: vaig escoltar-la amb els ulls tancats, recordant la lletra per després intenta-la buscar-la. Sorprenentment, la vaig trobar: era Wonderwall d’Oasis.

Wonderwall, publicada el 30 d’octubre de 1995, és reconeguda mundialment com una lletra d’amor escrita per Noel Gallagher i dirigida a la seva dona. Tot i això, l’autor va desmentir que la cançó tingués un to romàntic i, després de divorciar-se amb la seva dona, va afirmar que, en realitat, tracta d’un amic imaginari que vindrà a salvar-te de tu mateix.

Actualment és el single dels ’90 més escoltat a Spotify, amb més de 405 milions de reproduccions, en el febrer de 2018.

Aquesta cançó s’ha convertit en un bàlsam per a mi. Quan necessito un moment per desconnectar, quan estic trista, quan necessito calmar-me, quan estic estressada, quan estic enfadada, quan estic cansada i no puc dormir… Recorro a aquest hit (entre d’altres com How to safe a Live o You Found Me de The Fray). M’aporta tot el que necessito: pau, calma, tranquil·litat… És realment increïble com una cançó pot fer tant.

Si hagués de canviar el nom d’aquest single per un altre, l posaria Pau eterna, ja que, a grans trets, defineix el que sento al escoltar Wonderwall.

En conclusió, si mai necessiteu una cançó que us ajudi a canalitzar les vostres emocions per poder relaxar-vos, us recomano que acudiu a Wonderwall, dubto que us decebi.

Avui és un dia singular per al Sergi. Ell és un jove atleta que promet molt en l’atletisme. S’ha estat preparant tot l’any per aquesta cursa d’obstacles, però, el Joan, el seu contrincant, company i amic, també participarà en la prova. Primer de tot, hauran de córrer dos-cents metres en llis, i després hi hauran de fer cent metres amb obstacles. La normativa era clara; per cada obstacle que no es superes correctament es penalitzaria dos segons.

Quan el Sergi va arribar al recinte de la competició, va veure al Joan, i li digué:

-Hola Joan. Estàs preparat?

-Vaig néixer preparat, avui et guanyaré.

Seguidament, el Sergi se’n va anar a preparar-se. Moments abans que, marquessin la sortida, els nois es van mirar als ulls per últim cop. I de sobte, va sonar el xiulet de sortida.

En escasos segons el Joan es va posar al cap de la cursa. Quan van acabar els dos-cents metres en llis, aquest era el clar guanyador. En els obstacles l’atlete també anava molt ràpid, però no els superava correctament. En canvi, el Sergi encara que anava més lent no s’equivocava en cap. Finalment el Joan va arribar cinc segons abans que el Sergi. Però la sorpresa dels nois va ser quan el guanyador va ser el Sergi, a causa de les penalitzacions del Joan.

Encara que el Joan no va guanyar, va aprendre una lliçó. Val més actuar amb lentitut, i amb bona lletra, que ràpidament i amb errors.

2 d’abril del 2016. La meva família Irlandesa i una amiga meva que es diu Sarah tornàvem a casa després d’un cap de setmana a West Cork, un poble petit on teniem una casa davant l’oceà Atlàntic.

Vam arribar a quarts de vuit i com que estava molt cansada me’n vaig anar ràpidament a la meva habitació per descansar. Passat un quart d’hora, la meva mare Irlandesa em va preguntar si volia acompanyar al Tom i a la Zoey (el meu pare i germana Irlandesos) a deixar a la Sarah a casa el seu pare: el Peter. Al principi no hi volia anar però, al final, la Zoey em va convèncer i els vaig  acompanyar.

Vam passar per camps verds i boscos increïbles i finalment vam arribar a casa el Peter. Ens va sorprendre la porta entre-oberta i els objectes personals del Peter amuntegats sobre la taula central. Després de cinc minuts de buscar per la casa vam comprendre que no hi era i vam agafar el cotxe per buscar per la carretera. Durant el breu trajecte sonava la cançó “Chasing Rubies” de Hudson Taylor repetidament.

Vam fer un bon tros de camí i no el trobàvem així que vam tornar a la casa i la Sarah va trucar a tots els seus germans per informar-los de la situació. Passada mitja hora de preguntar pel veïnat sense èxit va venir la germana gran de la Sarah: la Rebecca. Jo no em podia treure del cap la cançó i no parava de taral·larejar-la. El Tom i la Zoey  van tornar a marxar amb el cotxe per buscar altre cop i la Rebecca, la Sarah i jo ens vam quedar per si ell tornava.

Estàvem les tres assegudes al sofà esperant quan se’m va ocórrer la idea de que potser estava al garatge treballant així que la Rebecca va anar a revisar. A partir del instant en que va obrir el garatge tot va passar a càmera lenta. És una sensació estranya d’explicar, però crec que la paraula que millor descriu com em sentia es bloqueig. No podia pensar, em vaig quedar quieta mirant a un punt inconcret durant durant dos minuts mentre les germanes cridaven espantades en aquell menjador convencional.

Sentia la cançó tot i que no estava sonant mentre acceptava el que estava passant. Quan vaig recobrar la consciència el primer que em va venir al cap és que havia de trucar a la policia tot i no saber el que havia passat. Vaig agafar el telèfon fix  i vaig marcar el 112 ràpidament. Una veu d’home greu i ronca em va atendre intentant que li expliques el que estava passant, però em vaig veure tant incapaç que vaig penjar el telèfon i em vaig posar a plorar sense saber exactament per quin motiu.

La cançó ressonava al meu cap, fins i tot em marejava de tant que se m’havia enganxat. Em vaig asseure al terra fred poc pendent de les germanes que encara cridaven desesperades i vaig intentar calmar-me cantant la cançó mentre somicava.

Cinc minuts després van arribar el Tom i la Zoey i una veïna em va allunyar de la casa fent-me preguntes sobre el que havia passat, va ser llavors quan ho vaig entendre: les tisores, escales portables, crits. Tot semblava tenir sentit. El Peter s’havia suïcidat. Quan ho vaig assimilar em vaig començar a sentir confusa, sola i enfadada. Enfadada amb mi. Enfadada amb el món.

Fa un any d’això i encara quan escolto “Chasing Rubies” retornen les sensacions que vaig viure aquell diumenge d’abril. Suposo que amb els anys els detalls d’aquesta història s’aniran fent més i més borrosos però, estic segura, que aquesta cançó serà especial per la resta de la meva vida.

Quan era petit, me’n recordo perfectament que pel matí obria els ulls, m’asseia al llit, col·locava tots dos peus al terra i mirava per la finestra on podia veure un home pobre i indigent que dormia davant de casa meva. Aquell home vestia amb una roba molt vella i desgastada. Els dies d’hivern era un infern per ell, ja que el vent bufava molt fort i feia molt de fred. La gent que passava pel seu costat sempre el miraven amb menyspreu i tothom parlava malament d’ell.

Un dia, quan estava a la granja del meu avi, van trucar a la porta. Ell estava preparant el dinar, però va apagar el foc i va anar a obrir la porta. Quan la va obrir, va veure el indigent que estava passant molt de fred. El meu avi es va espantar i va voler tancar la porta, però el indigent va dir:

-Bona tarda. He vingut per veure si vostè té una habitació lliure on poder allotjar-me durant aquests dies d’hivern. He estat buscant llocs on poder dormir durant molts dies, però ningú m’accepta pel meu aspecte.

Per un moment el meu avi va vacil·lar en acceptar-lo, però les seves següents paraules el van convèncer:

– Puc dormir en el terra o en la cadira, només vull dormir en un lloc calent, sense haver de passar fred.

El meu avi li va dir que tenia un llit lliure i que passés a la habitació si ho desitjava. Mentrestant, va acabar de preparar el dinar i li va oferir al indigent. Després de rentar els plats, el meu avi va anar a parlar amb aquell home. No era difícil adonar-se’n que aquell home tenia un inmens cor. Deia que abans de ser pobre, li agradava anar a pescar per mantenir als seus fills i a la seva dona, qui havia quedat invàlida per un problema en la columna. Però després de la mort de la seva dona és va quedar completament sol i sense diners per pagar les hipoteques de la casa.

Després d’una llarga conversació, l’home es va despedir i va anar a la seva habitació.

Al dia següent, vaig veure que la porta de l’habitació estava oberta, els llençols perfectament plegats i tota la granja estava ordenada i recollida.

A vegades les persones som molt injustes. Tendim a jutjar ràpidament per les aparences i la persona que ningú s’imagina capaç de fer res és la que fa accions que ningú s’imagina.

Durant els últims moments de l’Eustaquia, va decidir estar amb la seva família, l’Esteve , el seu marit i el seu fill Pepito de nomès 13 anys.

L’Eustaquia es moria d’un cancer terminal que la va agafar per sorpresa set mesos abans mentre estava a la feina. Segons els seus companys, va perdre el coneixement sense motiu aparent. Seguidament la van portar a l’hospital, on li van fer diverses prover per trobar els motius de la pèrdua de coneixement. En una d’aquestes proves, li van detectar un tumor en el cervell en fases avançades de desenvolupament.                                                                                                                                                                                 Durant aquests set mesos va tenir temps de pensar sobre les activitats que havia fet, i les que hagués volgut fer. Es va adonar que no havia aprofitat gens el seu emps sobre la terra, i va començar a pensar en els moments més feliços de la seva vida: el día que es va casar, quan va saber que estava embrassada del Pepito, aquell cap de setmana que va passar amb els amics de la universitat, però no es va enrecordar de res més.                                                                                                                                                                         En aquell moment i amb el seu últim alè li va dir al Pepito que s’apropés al llit de l’hospital. Un llit articulat, amb els llançols blancs i el nom de l’hospitat escrit per tota la tela. Estava situat a la dreta d’una habitació de dos llits, però que estaven separats per una cortina. L’Eustaquia estava conectada a aparells, els quals feien que el seu cor continués bategant i que pogués viure un instant més.

El Pepito va apropar la orella a la boca de la seva mare per poder escoltar-la millor. La mare, amb totes les forces  que va poder reunir, i va agafar la mà al seu fill i li va dir: “Vull que siguis feliç, i que aprofitis cada día al màxim, perquè mai sabràs quin serà l’últim”, aquestes van ser les últimes paraules de l’Eustaquia, que després d’haver esgotat totes les seves forces va deixar que la vida se n’anés del seu cos. Perquè sabia que estava en pau amb si mateixa i amb els que ella estimava.