LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi havia una vegada, una noia que es deia Aria. Vivia junt amb els seus pares a un poble petit situat a Galícia. Allà els seus pares treballaven en un camp de conreu on no guanyaven gran quantitat de diners per permetre’s moltes coses.

L’Aria era una noia molt desagraïda, mai valorava l’esforç que feien els seus pares per poder comprar-li molts capritxos. Els seus pares treballaven sempre molt dur en el camp, és passaven matí i tarda allà amb 30 minuts de descans per poder dinar, i arribaven a casa molt tard.

Els seus pares sempre li deien que tenia que treballar una mica i aprendre a apreciar l’esforç que feien, però ella mai ho feia, ja que no veia necessari treballar si els seus pares li pagaven tot.

Un dia va quedar amb una amiga seva que es deia Noodle, era una noia reservada i es comportava amb gran maduresa. L’Aria i la Noodle van parlar que volien fer en un futur. La Noodle sabia que volia treballar, i tenia molt clar tot el que faria, però l’Aria no sabia que fer, ja que vivia dels seus pares. Parlant del futur l’Aria es va adonar que tenia que començar a treballar, ja que no podia viure sempre dels seus pares.

Al cap d’uns dies, l’Aria va trobar una bona feina en la qual guanyava una gran quantitat de diners. Amb aquells diners que va guanyar ella li va donar una gran part als seus pares per tot el que havien fet per ella i així poder-los ajudar econòmicament, i després se’n va anar a viure més al centre i més a prop de la seva feina.

L’Aria va aprendre que no era bo dependre dels seus pares tota la vida i va començar a valorar més l’esforç que feia la gent per ella.

Hi havia una vegada un poble petit amagat entre les muntanyes, anomenat Vila de Cap, allà hi havia un institut molt bo, amb alumnes bastant intel·ligents. Menys en una classe, concretament, en 4rt C. Aquella classe estava formada per alumnes molt diferents entre ells.
Ja estaven a finals del primer trimestre, quan un dia l’Arnau, un noi poc atractiu, no molt alt, una mica gras, amb ulleres, el cabell castany, els ulls marrons, amant dels videojocs i poc sociable. Va haver d’anar al despatx del director, perquè va adonar-se de que estava sofrint assetjament escolar. Quan li va dir al director el primer que li va preguntar, va ser “I qui és l’agressor?”. El nen, li va contestar sense ningun problema, li va dir que era l’Amanda. L’Amanda era una noia bastant alta, prima, amb el cabell rinxolat i ros, amb el nas molt petit, però això no importava, ja que al tenir els ulls blaus ningú s’hi fixava amb el seu nas i per últim, era la noia més popular de l’institut, la qual només es relacionava amb gent com ella.
Quan el noi va sortir del despatx, el director va anar a buscar a l’Amanda per parlar amb ella, i buscar una solució, perquè no ho tornés a fer, el que se li va acudir va ser el següent, que anés a l’institut a la tarda durant una setmana per: fer deures, ajudar a recollir o netejar, etc.
Però no va pensar que una d’aquelles tardes l’Arnau també hi havia d’anar, ja que quasi mai feia els deures, i el castigaven per no fer-los
Va arribar el dimecres a la tarda i els dos nois es van trobar a l’aula de castigats, i un professor els va anar a dir que havien d’anar els dos a netejar el pati de l’institut.

Van baixar i quan estaven sols, el primer que va fer l’Amanda va ser demanar-li perdó. Van haver d’estar allà a l’institut durant 3 hores, fent diferents tasques entre ells dos, en aquell temps, l’Amanda va tenir temps de conèixer al noi, i l’Arnau va tenir temps de conèixer-la, i va veure que el nen no era tan avorrit com es pensava i que tenien moltes coses en comú.
Des d‘aquella tarda l’Amanda i l’Arnau, es van fer inseparables, i van aprendre molt l’un de l’altre. La noia va aprendre a no ser tan superficial, i el noi va aprendre a no ser tan tímid.
l’aparença enganya, d’un noi i una noia que es depreciaven, a un noi i una noia inseparables.

Eminem és un dels meus cantants preferits, ja que tots els seus èxits musicals són obres que reflexen la seva vida i narren un fet que l’ha provocat escriure un nou rap.

He escollit aquesta cançó per què em sembla molt motivadora i explicaré el perquè no n’he agafat una altra.

Aquest rap explica la història d’Eminem d’una forma que et fa reflexionar, ja que t’aconsella com actuar en diferents situacions.

En primer lloc, ens parla de viure el present al màxim. El propi autor diu el següent: ” No deixis escapar cap oportunitat i un cop arribis on vulguis, agafa-ho tot”. Aquesta oració vol dir que no deixis escapar cap oportunitat de fer el que t’agrada i que un cop arribis on volies ho aprofitis tot el que puguis.

En segon lloc, l’artista ens diu com va començar ell la seva carrera artística desde zero, escrivint diàriament, equivocant-se… i com és ara un dels artistes musicals més reconeguts de tot el món, amb una gran quantitat d’èxits al darrere.

En conclusió, de ” Till I Collapse” m’agrada tot, i com a nou títol em sembla molt bé l’opció de ” Esforç Màxim”, ja que aquestes dues paraules resumeixen perfectament el missatge que volia comunicar Eminem, el de no rendir-se mai.

En John és un noi Anglès de 21 anys que ha vingut de Londres a Barcelona per fer un Erasmus. Ell estudia la carrera de fotografia i editors de la imatge. No enten ni coneix la llengua catalana, però vol aprendre a parlar-la.

Des de petit, ha tingut petits problemes de dislexia, però amb esforç ha anat superant-se a si mateix. Tot i tenir un repte encara més difícil que qualsevol altre, el qual és aprendre un idioma alhora de fer classes a una universitat, ell s’hi esforça per millorar.

En John ha llogat un pis juntament amb uns companys que no parlen, cap ni un, el mateix idioma. Els companys els hi sembla que en John és un noi atrevit, perquè és complicat adaptar-se a un altre entorn, una altra cultura, així que admiren el seu esforç i sempre l’ajuden en el que necessiti.

A mesura que van passant els dies, en John va adquirint més i més vocabulari del catalài encara que sembli broma, segueix amb les mateixes notes que a la universitat de Londres.

De sobte, on ell practica l’esport d’escalada, coneix a una noia amb el nom de Neus. Ella també té com a hobby l’escalada i, al no ser gaires en l’espai esportiu, es posen a parlar. En John ja sap més català, però tot i això, com que la Neus sap parlar perfectament l’anglès britànic, decideixen parlar aquest idioma. Després d’estar més d’una hora parlant i coneixe’s l’un i l’altre, en John li diu a la Neus que ha de marxar. Així que es donen dos petonts i s’acomiaden.

Tornant cap a casa, el noi es dona compte que té una nota escrita a la motxilla d’escalada. Para un moment en un banc i la llegeix: – No sé si t’hauràs adonat de que porto més d’un dia en aquest centre. Jo segueixo els teus moviments amb la mirada i veig que l’escalada t’apasiona de veritat. Espero, algun dia, poder parlar amb tu, ja que jo sóc molt vergonyosa.- En aquell moment ell es queda impactat, sense saber que dir o pensar. Tot i això, ell intenta seguir com si res.

Cada Dilluns i Dimecres ells continuen anant a escalar sols i la Neus sap que en John ho havia llegit. Així que, un Dilluns, al rocòdrom, tots dos declaren el seu amor davant l’altre. Dia 29 d’Octubre de 2017 comencen la seva relació.

En John continua amb el seu Erasmus, però tca el dia de marxar. Ell havia après l’idioma, gràcies al contacte verbal amb altres persones. Es va adonar de que amb esforç i dedicació, res és impossible. A la fi, dia 23 de Gener del 2018, tornen ell i la Neus cap a Londres, on l’espera la seva família.

Feia un bon dia a la petita i reduïda atmosfera dels Garcia. Aquell nou dia es presentava com un més; les hectàrees que rodejaven la seva masia eren cobertes de verda vegetació, mentre que el cel era de color vermell ataronjat pels rajos solars que hi arribaven des d’un punt llunyà de l’univers. Les gallines, despertes abans que el sol es mostrés tímit darrere dels llunyans turons, acompayaven amb els seus càntics estridents el despertar de la potser, menys unificada, família de la Catalunya oriental.

En Marc, en canvi, no va llevar-se escoltant les melodies animals, sinó que portava despert un parell d’hores. Des de feia uns dies, la relació entre ell i la seva família s’havia refredat exponencialment. La quantitat de treball a la que el sotmetia el seu pare, l’afecte massa abrumador de l’àvia i els problemes d’entesa que tenia amb l’avi van causar la seva anada. En Marc se n’havia anat.

El camí que el benjamí del clan va prendre seria un viatge emocional que el faria replantejar-se l’essència de la vida. A mesura que les formes dels arbres es convertien en taques desenfocades i la civilització adquiria l’estatura d’una formiga durant el seu camí, la culpa pel tracte que havia estat donant guanyava terreny al seu cervell, perquè ell era conscient de que no tenia cap excusa. Les roques guanyaven les formes de persones i el murmur del vent li recordava a la càlida veu de la seva àvia. Tot li recordava a ells.

Sense adonar-se, en Marc havia donat mitja volta i una llàgrima li queia de l’ull. La immensitat de les estrelles l’acompanyava en un acte de valentia i empenediment, creient haver descobert la importància dels seus familiars i disposat a canviar.

Un carruatge de cavalls negres aguardava l’entrada de la masia, i un cos descansava pàl·lid sota la llum de la lluna, rodejat de les cares familiars que el protagonista, desorientat, va identificar com a avi i pare. No va tardar en comprendre el que havia passat; l’àvia se n’havia anat. En Marc va caure desplomat als braços del seu pare i en un intent de secar-se les llàgrimes, va mirar el cel, on una estrella brillava més que les demés.

Va tancar els ulls i es va eixugar un altre cop. Ara havia descobert l’essència de la vida.

Pot ser que una cançó et provoqui la sensació de que trobes a faltar un lloc?

Si, és posible, i Pastís Fred, (de la banda sonora de Portal) és un exemple excel·lent. Per entendre com pot ser que aquesta cançó et provoqui una sensació d’enyorança necessitem una mica de contexte: aquesta peça sona al final d’un videojoc (Portal), aquest és realment bo, és una experiència molt bonica i acollidora. Aixó fa que, al final, quan sona aquesta peça, sàpigues que ja s’ha acabat, i que trobis a faltar les aventures amb els altres personatges.

Dit això, la cançó en si és una obra d’art, una melodia molt trista, tranquila, que et recorda tots els bons moments que has passat. I la veu, és simplement impressionant, pot ser que aquella hagi sigut la millor veu que he escoltat mai. La lletra és també impressionant, descriu perfectament el viatje que has fet juntament amb els altres personatges.

En conclusió, Pastís fred és, simplement, una de les millors cançons mai fetes, però recomano jugar al joc abans de sentirla.

Aquesta setmana es van fer uns canvis a la clase i van asseure a la Laia i a en Joan junts, dos nois ben diferents. Ella, tímida i introvertida, no destacava en res. Ell, en canvi, era un noi amigable i divertit que tothom coneixia. La Laia no acostumava a treure bones notes, mai intervenia per por a equivocar-se.

Quan el professor va arribar, els nois van treure uns exercisis molt complicats que ningú havia conseguit resoldre, excepte la Laia. En Joan, en adonar-se’n, van dir-li:
– Ostres Laia, no sabia que eres tan bona en càlcul!
– Bé… la veritat és que no, de segur que les respostes estan malament.

Llavors el professor va començar amb la correcció:
– Algú sap la resposta del primer exercisi?
En Joan, en veure que la Laia no deia res, va dir-li a cau d’orella:
– Vinga Laia, aixeca la mà! Estic segur de que ho tens bé.
– No, de veritat, és igual, es que em fa vergonya equivocar-me… si tan segur n’estàs, respon tu.
Decidit, en Joan va alçar la mà per respondre:
– Professor, la resposta és 10.
– Molt bé Joan, aquest problema era realment complicat.
– Ho veus Laia? Ara et toca a tu. No has de tenir por a equivocar-te.
– Jo t’entenc, però…
– Escolta’m. Tard o d’hora hauràs de perdre la vergonya. No t’ajuda en absolutament res. Vinga, aixeca la mà!
La Laia va dubtar, però en Joan va alçar-li la mà.
– Laia? Endavant. Quina és la solució? – va dir-li el professor.
– És 15.
– Correcte, ben fet. Tens un positiu.
I aquí va ser quan la Laia va adonar-se’n de que en Joan tenia raó. La vergonya ens l’hem de treure, encara que costi; ens hem de llançar a la piscina i descobrirem un món fins aleshores inexplorat.

De petits, el Pol(el meu germà) i jo teniem una molt bona relació, però amb els anys ens hem anat distanciant. Pot ser pel poc temps que compartim, ja que jo sóc un estudiant, és a dir, em passo el matí fora, i el treballa de cambrer per la tarda. Poques vegades parlem, i quan ho fem, sovint ens barallem, cosa que preocupa a la meva mare.

Va arribar el Nadal, una època molt bonica, però que jo no gaudeixo a causa de la meva introversió, sempre em passo els dinars i sopars familiars sense parlar amb ningú.

Aquest Nadal vaig notar estrany al meu germà, més proper, tot el temps volia estar amb mi i sobretot donar-me consells, mai parava amb els consells.  Ell dorm al pis de dalt i pocs cops hi entrem, però un dia, concretament el dia abans de Reis, em va dir que vingués a dormir amb ell. El pol va pujar 10 minuts abans(suposo que per ordenar-ho tot una mica).

Vaig pujar les escales i quan vaig entrar vaig notar una olor molt peculiar, olorava com el racó dels “chungos” del pati. Només entrar vaig sentir una veu que venia des de la terrassa, així que vaig anar cap allà. El que vaig veure em va xocar bastant, ja que jo sempre he sigut bastant reaci amb les persones que consumeixen marihuana, però el vaig veure amb tantes ganes de parlar que li vaig donar una oportunitat.

Vam parlar sobre els prejudicis i vaig notar que a cada frase que deia el meu germà, aprenia algo nou. Aquella conversa va canviar totalment la meva forma de veure les coses, tant, que fins i tot em vaig animar a provar allò que tant rebutjava mentre ell no hi era. Va ser una sensació màgica, vaig sentir una sensació de pau que mai havia sentit. Des de aquell moment, la conversa va canviar moltíssim, fins ara només parlava ell, però en aquells moments em sentia alliberat, amb ganes de treure-ho tot, així que ho vaig fer.

El Pol era totalment conscient de que ho havia provat, així que abans de dormir em va donar un últim consell:

-La marihuana t’allibera i et fa sentir com ets realment, però mai perdis el control perquè seràs el seu esclau. Utilitza-ho per a relaxar-te, alliberar-te o inspirar-te, però mai ho converteixis en un vici.

Al dia següent em sentia una persona nova, molt més madura, i vaig aprendre que abans de jutjar a una persona has de comprendre-la. Vaig aprendre, canviar i millorar amb algo i algú que mai m’hagués imaginat.

Corazón de piedra, és la cançó que jo he escollit i he canviat el seu títol a Experiències no desitjades.

Vaig descobrir-la gràcies a un amic meu, un dia a se casa va encendre l’altaveu i per casualitat va començar a sonar. Aquesta va ser la primera vegada que la vaig escoltar. Al principi em va semblar que no era molt bona, però només passats deu segons vaig percebre que aquesta seria una cançó especial al llarg de la meva vida. Després d’aquell dia sempre l’he escoltat.

Hi ha un vers que cada vegada que l’escolto em provoca un escalfred per tota l’esquena i és: ” he conegut a la millor persona que em farà feliç per tota la vida i resulta que només era jo”.

Aquest vers hem recorda quan jo tenia set anys, encara anava a l’escola de primària i era un noi molt tímid, molt poc sociable. Sempre, cada dia a l’hora del pati, m’asseia en un racó, sol i començava a mirar a l’altra gent com jugava.

En conclusió sempre que l’ecolto es barallen molts sentiments, però sempre predominen la feliçitat i la tristesa. Sentir aquest contrast de sentiments és el que hem motiva dia a dia per continuar.

Escolto una cançó per primera vegada, sense haver escoltat la primera estrofa, ja sé que acabarà sent una de les meves preferides. D’aquelles que poso en repetició, que em sé la lletra i la melodia de principi a final i no em cansaré d’escoltar-la.

És una d’aquestes cançons, em transmet una felicitat que no sóc capaç de descriure. Em fa recordar moments al llarg de la meva vida en els que vaig sentir que estava vivint el moment, que no m’importava ni el passat ni el futur, simplement era feliç. Doncs el fet d’escoltar-la, fa que torni a aquells moments, i no vui que acabi mai. No només sento felicitat, sento molt més, nostàlgia que em porta a la tristesa, i depèn en la que la escolto, però de totes maneres sempre acabo amb un somriure, així doncs, aquella tristesa, aquelles llàgrimes, no es poden representar com algo que em dol, sinó que és tot el contrari.

Al cap i la fi, totes les cançons són un reflexa de la realitat de l’autor on nosaltres ens sentim identificats, En el meu cas, la meva cançó representa una història d’amor que explica la història de dos personatges d’una sèrie, ho fa des del punt de vista del noi. Expressa els seus sentiments que té per ella, la noia del que està enamorat, tot el que ha passat entre ells, des que es van conèixer. Li diu que l’estima, que vol estar al seu cantó la resta de la seva vida, com s’ha enamorat d’ella i el que més li agrada de quan passen temps junts.

Es declara a través de la música perquè els dos són membres de dos grups diferents, que no tenen res en comú, ja que un és de música tradicional, i l’altre és més de rock. Però per coses del destí es van conèixer i a partir d’aquest moment va començar aquesta història.

Sempre que escolto aquesta cançó estic en un moment molt intens per mi, sigui el moment que sigui, quan l’escolto, noto com el meu estat d’ànim canvia completament,  i m’encanta aquesta sensació. Per això mateix té tant de valor aquesta cançó.