LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar en un dia normal. Ens vam anar  quatre amics i les famílies  a esquiar a França, jo i el Jan, portavem esquís i el Roger i l’Oriol anaven amb snow, durant tot el dia vam estar baixant per les pistes d’aquella estació d’esquí, passant-nos-ho molt bé i disfrutant.

Mentre  dinavem, vam arribar a la conclusió de intercanviar-nos els esquís pels snows, primer de tot, ens vam ensenyar com es feien servir, com te’ls havies de col·locar, quins moviments havies de fer i molt més.  Quan ja teníem més control sobre la neu, ens vam dirigir cap a les pistes més difícils, en la primera baixada, jo em vaig xocar contra una muntanya de neu, perquè no s’havia com frenar, em vaig fer mal a la cama, però vaig continuar. Vam estar pujant fins tard, cada cop em notava que tenia més control i molta més seguretat.                                                                               El temps havia canviat, estava refrescant i la temperatura ja havia arribat sota zero, però nosaltres volíem fer l’última baixada i tots quatre vam agafar el telecadires, just arribar a dalt, ells tres van començar a baixar, però jo vaig tenir problemes per posar-me la fixació del snow, a causa del fred s’havia congelat. Vaig intentar baixar, però no tenia la suficient seguretat de baixar sense cordar.

No podia baixar i em vaig estar una bona estona a dalt de la pista, mentre els pares estaven preocupats perquè jo no havia arribat i els altres sí. Quan portaba una estona esperant, va aparèixer un vigilant de la pista, vàrem estar parlant sobre el que m’havia passat. Al final em va agafar a “caballito”, i la taula d’snow a la mà i vam baixar fins on eren el pares. Tothom al veurem baixar es va alegrar i tot a quedat en una història per riure una estona.

La universidad 42 es gratuita, está abierta las 24 horas del día y no tiene profesores, está especializada en tecnología y se basa en la enseñanza “peer to peer”(de igual a igual) entre alumnos.

Los alumnos no tienen clases magistrales y tampoco se les supervisa, lo único que deben hacer es resolver problemas informáticos que el equipo pedagógico del centro les manda. Ellos deciden resolver estos problemas juntos y emplean todos los recursos que estén a su alcance para resolverlos. También hay empresas que les plantean problemas a los estudiantes mientras estos estudian en la universidad para que los resuelvan a cambio de dinero.

En esta universidad aceptan alumnos sin formación académica previa. En la actualidad el 40% de sus alumnos no tienen la ESO.

El objetivo de la universidad es formar alumnos sin estudios para convertirlos en desarrolladores creativos y colaborativos lo cual a la mayoría de alumnos del centro les gusta porque es algo diferente, algo que ninguna universidad antes había hecho. No tienen un horario de entrada y salida de la universidad; solo tienen una fecha límite para entregar la resolución de los problemas que les habían mandado, lo que ellos llaman “sus proyectos”.

En la universidad no hay exámenes ni un programa preestablecido pero pueden suspender un proyecto si lo intentan hacer y no lo logran y en la mayoría de los casos lo dejaran y empezaran otro distinto.

El centro recibe unas 70.000 solicitudes cada año de las que seleccionan unas cuantas. Primero los seleccionados han de superar una serie de pruebas online que consisten en juegos para evaluar su capacidad cognitiva y que según ellos “las podrías hacer aunque no supieras leer”.

Seleccionan a los 3000 mejores y estos se desplazan hasta la escuela para hacer lo que ellos autodenominan “la piscina”. Una prueba en la que deben estar durante cuatro semanas 7 días de la semana y 24 horas al día enfrentándose a desafíos informáticos en los que deben trabajar en equipo y organizarse bien, ya que nadie les dice ni cómo ni cuándo deben trabajar. Toda la responsabilidad recae sobre ellos. Aproximadamente, el 80% de los alumnos que están un año en la universidad consiguen un contrato con una empresa.

Una vez finalizada la universidad, no se les entrega ningún título ni diploma ya que la política de esta no está de acuerdo con lo que significan los títulos. Su objetivo no es que todos los alumnos sean iguales ya que creen que cada uno es diferente.

L’efecte hivernacle és un problema causat per la contaminació que produïm els humans. La terra està coberta per una capa anomenada atmosfera que deixa que el rajos solars entrin a la terra i a l’hora de sortir-ne en reté una petita part per poder mantenir la temperatura al planeta.
La capa de gasos principalment el CO2  s’acumula formant una capa que no deixa que tots els rajos solars surtin de la terra i això produeix un escalfament global que és el que anomenem efecte hivernacle.

Les consequències d’aquets són:

El temps canvia dia a dia i l’efecte hivernacle fa que augmenti progressivament aquest. El que provoca no és mes que una pujada progressiva però que la notem de calor.

Si deixem que el canvi climàtic continuï augmentant, provocaria la mort de molts animals i plantes. L’home hauria de renunciar als conreus tradicionals. Augmentarien els problemes de fam i falta d’aigua i patiríem moltes més malalties.

Si es produís el canvi climàtic, les temperatures del nostre país equivaldrien a les actuals del centre d’Àfrica.

D’altra banda, si la Terra s’escalfés, les glaceres de les muntanyes i els casquets polars es fondrien i això tindria conseqüències catastròfiques per a alguns països perquè moltes ciutats quedarien cobertes permanentment per les aigües.

Un canvi climàtic global provocaria: intenses sequeres, es produirien inundacions més intenses, els casquets polars es fondrien i augmentaria molt el nivell del mar.

La anorexia es una enfermedad que generalmente tienen las chicas adolescentes, por cada chico que la tiene hay quince chicas con ella.

Esta enfermedad empieza, principalmente,  en cuanto una persona quiere adelgazar. El problema es que aquellas personas no ven la realidad, se ven distorsionadas, gordas y feas, piensan que la única manera de solucionarlo es adelgazándose aún más y nunca acaban satisfechas con el resultado.

El mayor problema es que no adelgazan de manera saludable, sino que reducen la cantidad de comida, toman medicamentos y llegan a provocarse el vómito.
Esta enfermedad puede llegar a unos extremos muy graves, como la retirada de la regla, pérdida de pelo, estreñimiento… También pueden llegar a provocar la muerte en casos muy extremos. Les afecta psicológicamente, normalmente entran en depresiones.

En conclusión, hay que vigilar con los adolescentes que tienen baja autoestima o sufren  bulling ya que son los que normalmente empiezan a hacer el tonto con la comida.

Estic en contra de les teories ètiques de Kant i les considero errades des de el seu plantejament més bàsic perquè confon el sentimentalisme amb la ètica racional.

Sóc conscient que el Kantisme sorgeix com a una resposta a les teories ètiques d’Aristòtil i Epicur i de com ignoraven, les lleis més bàsiques de la moral. Ja que sempre i quan aquesta acció portés una satisfacció superior estava justificada com a ètica, mentre que Kant decideix concentrar-se en si l’acció en si mateixa és ètica. Tot i això Kant ignora la part sentimental del home (empatia, desig…) i el condemna a unes obligacions sense cap resposta satisfactòria. Per aquest mateix motiu el kantisme és insostenible ja que no dona cap benefici a la vida ètica davant d’un estil de vida irracional.

D’altra banda hi ha un altre plantejament que no està ben desenvolupat en la seva teoria; el fet de donar més importància a  l’acció i desvaloritzar el resultat d’aquesta no racional, és sentimentalisme. Aquesta relació de valor acció-reacció és la contrària en l’hedonisme i l’eudemonisme i per això sorgeixen els problemes esmentats anteriorment però aquests problemes son irrellevants si tenim en compte la part sentimental del home,  de la seva capacitat de sentir empatia i culpabilitat a l’hora d’escollir una acció racional, de valorar fins a quin punt el resultat defèn el resultat.

La cirurgia estètica(o cosmètica) es realitza quan les persones no estan satisfetes d’alguna part pròpia del cos, i decideixen canviar-la. No sempre per voluntat pròpia, sinó a vegades per raons mèdiques com per exemple la reconstrucció de pits després d’un càncer de mama. La cirurgia estètica té origen en la Primera Guerra Mundial, quan els soldats patien ferides greus com pèrdues de mans o cames, per exemple, i decidien reconstruir-s’ho per ser acceptats socialment.

Actualment hi ha molta demanda de cirurgia plàstica per seguir la moda en estètica, influenciada per famoses com la Kylie Jenner o la Nicole Kidman entre d’altres. Al llarg dels anys els ideals de bellesa han variat de diferent manera.

Jo penso que la gent que s’opera per seguir la bellesa que dictamina la societat en aquest moment, ho fa perquè no és troba bé amb ell mateix, han d’aprendre a acceptar-se tal i com som i no com els guiïn, però també haig de dir que la gent és lliure de fer el que vulgui.

Avui celebrem l’aniversari del meu germà gran, fa 18 anys. És una xifra molt important, per tant vindrà tota la família a celebrar-ho.

A casa estem preparant l’aperitiu, les taules pel sopar, recollint el menjador… Estic molt entusiasmada, es podria dir que gairebé més que el meu germà, sembla que sigui jo la que faig 18 anys i no ell, però suposo que deuen ser els nervis, cadascú els expressa de diferents maneres. Tot just sonen les 19:30 al campanar de l’església, per tant no crec que triguin molt en arribar.

Sona el timbre, baixo ràpidament a obrir. Efectivament són els meus avis, tan puntuals com sempre. El meu avi va amb una americana i unes sabates noves i brillants, i la meva àvia…, la meva àvia està guapíssima. Porta les seves millors joies i una brusa molt elegant. Tot seguit arriben el germà petit del meu pare amb la seva dona i els seus dos fills, i com si haguessin vingut junts de sobte arriben la germana del meu pare amb els seus dos fills i el seu marit, i el germà mitjà de la família amb la seva filla i la seva dona. El meu pare és el més gran dels germans, la segona és la Cristina, després el Dani i el més jove el Marc.

Ara ja hi som tots, la casa està decorada amb globus, serpentines, barrets de festa… Hi ha patates a les taules i begudes a la nevera. Tots els meus cosins són més petits, excepte un que té 17 anys, i estan jugant a algun joc d’aquells que sempre s’inventen. El meu germà i el meu cosí gran han anat a jugar a la play, i jo els miro i escolto música mentre no comencem a menjar. Els adults estan prenent una cervesa i xerrant a la taula del jardí.

Ara deu fer uns 15 minuts que han arribat tots, i encara estem separats fent cadascú el que més li agrada. Jo vaig a fora un moment a agafar un got de fanta, i des de lluny escolto algú que parla xiuxiuejant, i silencis incomodes i interminables. M’intriga saber el que està passant, per tant decideixo anar a veure si escolto alguna cosa. Per una finestra veig al meu pare parlant amb els seus germans i amb el meu avi, semblen tots molt seriosos i dolguts per alguna cosa. La porta no està ben tancada, per tant si m’esforço molt puc escoltar alguna paraula.

-i quan van arribar els resultats?- escolto dir al meu oncle Dani.

-ahir al vespre – respon el meu avi amb calma però seriós.

Torna a haver-hi un silenci molt llarg, sembla que ningú sap que dir.

– I, és segur que sigui, bé ja saps, que tingui Alzheimer?- he escoltat amb dificultats dir al meu pare molt lentament i sense estar segur del que deia.

M’he quedat quieta, sense gosar ni tan sols respirar, no m’ho podia ni imaginar, em penso que he escoltat malament alguna paraula, segueixo atenta a qualsevol cosa que puguin dir.

-Sí,  és definitiu nois, la vostre mare té Alzheimer, ella no en sap res ni pretenc dir-li res de moment…

No he pogut escoltar més, m’he quedat en blanc, sense paraules i sense alè, asseguda davant de la porta, no em puc moure, no m’ho puc creure.

Pocs minuts més tard he reaccionat, sembla que els 5 tornen a fora, no vull que em vegin, per tant m’aixeco i marxo tan silenciosament com puc cap al lavabo. Allà em rento la cara i espero una estona a sortir.

Quan he arribat al sofà on el meu germà i el meu cosí gran jugaven a la consola m’han preguntat que com és que havia trigat tant. Jo no ho puc explicar a ningú, no puc, no m’ho podia creure ni jo que ho havia escoltat dir al meu avi, no s’ho creuria tampoc a qui jo li expliqués. He dit que havia estat parlant amb els grans sobre l’escola, i tots vam continuar amb el nostre, no podia deixar de pensar en tot allò que acabava d’escoltar feia tant sols uns minuts.

A les 20:30 aproximadament, tots estem asseguts a taula menjant un variat de pastes i amanides boníssimes, tothom parla i riu, sembla ser que els pares han deixat el tema de la meva àvia apartat fins que acabi la celebració, però jo no puc, necessito explicar-ho, tot i que sàpiga que no puc, desfogar-me, plorar!! I no ho puc fer. La festa segueix el seu curs, ha arribat l’hora d’obrir els regals, fins ara he pogut dissimular les ganes de plorar que tenia, i de tant en tant he pogut oblidar el tema i passar-ho bé.

Ja són les 00:00, i els més petits ja comencen a tenir son, alguns van desfilant cap a casa seva, i els que viuen més a prop es queden una estona més. La veritat és que tinc moltes ganes de que acabi aquest dia, jo ja sabia que li havien estat fent proves a la meva àvia, però mai hagués imaginat que tingues Alzheimer, no era possible. Tinc ganes d’anar a dormir i oblidar-me de tot, o llevar-me i que tot hagi estat un somni.

Ara ja marxen la Cristina i la seva família, que viuen al mateix poble que nosaltres i no han ni d’agafar el cotxe per arribar a casa seva. És la una de la matinada, jo també tinc son, però m’agradaria poder parlar amb el meu pare abans d’anar a dormir, no em podia quedar així. Vaig decidir anar a parlar amb ell en un moment en el que estava sol acabant de recollir algunes cadires. Al començar a parlar em van començar a caure llàgrimes i vaig començar a plorar, només havia pogut dir “papa” i no em vaig poder resistir, sentia aquell nus a la gola que saps que si parles començaràs a plorar i no podràs parar. El meu pare va venir cap a mi a abraçar-me al veure que estava plorant, semblava que ja sàpigues el motiu pel qual jo plorava.

-Papa… – vaig intentar dir mentre plorava.

-Em sap greu Anna, no volia que ho sabessis així.- m’he quedat sobtada, el miro amb cara de curiositat de com ho sabia i per què no m’havia dit res –t’he vist marxant al lavabo quan sortíem de la sala, i t’he observat durant el sopar, no he volgut dir res perquè no estava segur de que ho sabessis.

– Papa, morirà? – no sé per què he preguntat precisament això, però ha sigut lo únic que se’m ha ocorregut.

El meu pare i jo hem estat parlant pràcticament mitja hora, quan la meva mare que ja s’havia assabentat de tot s’ha introduït a la conversa. Sonen les campanes de les dues, ja havia plorat i havia resolt els meus dubtes. Tot i així no estic més animada, encara no em puc fer a la idea que un dia, la meva àvia, no recordarà qui sóc.

Chechenia es una región situada en Rusia, aunque son independientes. Mantienen la religión musulmana, con sus propias leyes. El caso de Chechenia es muy aterrador para muchísimas personas, sobre todo para los homosexuales, ya que en este país se ve como una deshonra a la familia.

Si una persona es homosexual en Chechenia puede hacer que sus familiares ni puedan casarse, y hasta puede durar generaciones recordando que había un homosexual en esta familia, para que eso no pasé lo que hacen es matarlo. Incluso a veces es el mismo padre quien mata a su propio hijo homosexual para no tener más problemas. Y aunque esto ya es terrorífico aun va mas allá y es que el propio gobierno ha abierto campos de concentración para homosexuales. La policía investiga utilitzando, por ejemplo,  las redes sociales… A todas aquellas personas que parecen ser gays o lesbianas, los van a buscar a sus propias casas, los arrestan y los llevan a los campos de concentración;  allí los torturan a base de electrocuciones, de golpes constantes e  insultos todo el día. Se han encontrado cuatro centros de este tipo  en Chechenia de momento.

Todo esto se ha podido hacer público, mundialmente,  gracias a una periodista que ha creado una revista rusa, ahora esta mujer tiene que esconderse de todo el mundo ya que está amenazada de muerte. Pero lo que la chica pretendía hacer era parar de alguna manera estos campos, ya que son un horror para el mundo y sobre todo para todos aquellos homosexuales que no pueden ser libres de sentimientos ni de expresión

Eran las 3 de la mañana cuando nos despertaron los gritos de un niño. Como de costumbre, yo era quien salía para explorar gracias a mi forma y aspecto físico: de un tiburón grande, robusto, experimentado, con más heridas de guerra que el mayor de los depredadores. Me sentía poderoso, en lo máximo de la cadena alimenticia, por eso ejercí el cargo de primer explorador, el que investigaría cualquier ruido  y defendería cualquier ataque. Para mi sorpresa, no encontré nada; lo único que vi fue una sombra aterradora alejarse por la selva. Debo decir que eso me asustó, pero no fue nada más que un poco de adrenalina que fluía por mi cuerpo. Me calmé, bebí agua, comí y me fui a dormir otra vez.

Al día siguiente, a las 3 de la mañana escuché un llanto, esta vez era de un bebé. Pegué un brinco y salí lo más rápido para investigar pero esta vez no vi ni la sombra. Asentí la cabeza y encontré una nota; parecía antigua, de papel basik*, con las puntas superiores dobladas y las inferiores quemadas, en el centro había unas letras desordenadas de esta forma “adcalcempiteca”, decidí ordenarlo y encontré su significado: “a capite ad calcem” es decir, de la cabeza a los pies. No logré comprender de qué se trataba, ¿Un acertijo? ¿Una marca divina? ¿O simplemente alguien gastando una broma? Aunque, si fuera alguien: ¿Quién perdería tiempo o arriesgaría su vida solo para molestar a unos exploradores? Muchas preguntas sin respuesta saqué en una hora y ninguna me encajaba. Decidí que lo mejor sería dormir y así lo hice.

La mañana de ese mismo día decidí poner una pequeña trampa, para eso puse unos hilos a cien  metros del campamento, así cuando llegara, estar listo para averiguar de qué se trataba. En efecto, esa misma tarde-noche los hilos empezaron a sonar, los pájaros a hacer como una especie de sonido, de dolor, con forma escalofriante. Acto seguido los árboles empezaron a agitarse cada vez más y más  fuerte. Me pareció extraño porque los otros días no había tanto caos. De repente se hizo un silencio y vi una criatura abrumadora, terrorífica, la verdad; todos los adjetivos se quedaban cortos para describir eso  que tenía ahí delante. Me quedé paralizado, notaba que el miedo me dominaba. De repente desapareció dejando todas las plantas muertas a su paso, resultaba escalofriante presenciar como un ser mataba a todo bicho viviente con sólo pasar por su lado.

Me desperté y me encontré en el hospital con muchos cables por todo mi cuerpo, a mi izquierda vi una therac-25**. No entendí porque eso estaba en la misma habitación que yo. No entendía muchas cosas.

Me volví a dormir y me desperté en otro sitio diferente, un sitio oscuro. De repente alguien encendió la luz y vi que estaba en mi propia casa pero en otra cama, una cama cómoda por eso. Pensé que debería salir de la cama y así lo intenté pero no pude, no pude levantarme. Estaba inmóvil.

*Papel que se usa para dibujo y raras veces para escritura

** Máquina para curar el cáncer u otras enfermedades que por un error de software mató o dejó con problemas por su exceso de radiación (demasiada cantidad de electrones) a 6 millones de personas entre el 1855 al 1857

Tengo seis gatos que son muy buenos,  algunos más que otros:

La Pinta es una gata de color negro, marrón y blanca, es la mayor de las gatas y también es la más tranquila de todas, cuando quiere comida siempre te maúlla.

La Negri es una de las dos hijas de la Pinta y es de color negro y blanco, le gusta estar mucho con su madre y le gusta maullar cuando quiere que le acaricies y cuando quiere comer, le encanta jugar con hilos.

La Blanqui es la otra hija de la Pinta y es de color blanco con manchas beis y la cola marrón, le gusta estar a sus anchas, es decir, hace lo que quiere pero cuando quiere caricias siempre nos maúlla con su voz aguda y es muy tranquila.

La Princesa es otra de las dos madres es de color blanco y es atigrada con el color negro. Es la gata más divertida de todas porque siempre quiere jugar conmigo o con las demás gatas. Le gusta subir al altillo pero luego nos maúlla porque no sabe bajar ya que tenemos una puerta.

La Piula es una de las dos hijas de la Princesa y se parece mucho a su madre, le gusta mucho arañar el sofá y también dormir en él, le gusta comer pienso seco y pocas veces pienso mojado.

Y finalmente la última gata que se llama Leti también es parecida a su madre, pero a diferencia de su madre es una gata arisca y desconfiada con todos los seres humanos, pero siempre está acompañando de su madre Princesa.

Pero a  todas las gatas les gusta jugar conmigo al hilo persiguiéndolo y mordiéndolo incluido a la Leti y me gusta mucho tener estas gatas, no cambiaría por nada a esta familia.